Edició digital. 2n semestre de 1999

Escritos Paulinos Sánchez Bosch, Jordi Col·lecció Introducció a l’Estudi de la Bíblia, nº 7  Verbo Divino, Estella, 1998  522 pàgines.	Des de fa temps, es feia sentir en l’àmbit ibèric la manca d’una actualitzada col·lecció de manuals bíblics amb les degudes garanties científiques com per poder ser emprats en els estudis teològics universitaris. Per tal de cobrir aquesta carència ha arribat la col·lecció de manuals d’Introducció a l’Estudi de la Bíblia (IEB), publicats per l’editorial Verbo Divino, i encarregats als principals especialistes de cada disciplina. El volum que presentem és el setè manual d’aquesta col·lecció, dedicat a l’obra de sant Pau, i encomanat a Jordi Sánchez Bosch, professor de Sagrada Escriptura a la Facultat de Teologia de Catalunya, autor de nombrosos escrits sobre el cos paulí i membre de la Pontifícia Comissió Bíblica des de febrer del 1996.  El manual s’estructura en cinc parts. La primera, Pablo y sus escritos, presenta la persona, l’obra i l’entorn de l’apòstol. En aquesta part es recull un conjunt d’elements que afecten per igual a tota la correspondència paulina, com ara aspectes biogràfics i cronològics generals, el concepte del gènere literari de carta a l’antiguitat clàssica i al Nou Testament, o les línies bàsiques de l’exegesi paulina entre d’altres. Les dues següents, La correspondencia tesalonicense i Las grandes cartas, formen una unitat i tracten de les principals lletres de l’epistolari de sant Pau (1 i 2 Tes, Rom, Gàl, 1 i 2 Cor), la identitat de les quals, a hores d’ara, ja ningú no posa en dubte. Com en la resta del manual, però més especialment en aquestes dues parts, els escrits s’agrupen per afinitats internes i s’intenta presentar-los en l’ordre en què varen ser escrits. La quarta part, Las cartas de la cautividad, es dedica al conjunt de cartes que la tradició ha nomenat així, per les freqüents referències a les cadenes i a la presó de Pau. La cinquena i darrera part, Otras cartas paulinas, és per a aquelles de les quals, entre alguns exegetes, hi ha dubte sobre la seva autenticitat paulina, o bé hi ha consens en afirmar que ell no n’és l’autor; és a dir, les Cartes pastorals i la Carta als hebreus. El llibre acaba amb una útil bibliografia general sobre sant Pau.  L’obra es presenta com una àmplia lectura i comentaris de cadascuna de les cartes, des dels quals s’exposen els grans temes teològics paulins. Per a l’estudi de cada carta l’autor segueix una idèntica triple estructura en tots els casos: A. Les dades del problema, on es tracten temes propis de la introducció a cada escrit (característiques de la comunitat destinatària, ocasió de la carta, estil i vocabulari, principals divisions del text, etc.).  B. Lectura de la carta, seguint amb especial atenció el fil conductor de cadascuna amb el fi de situar cada part de l’escrit amb relació amb el tot de l’epístola (estructura detallada, característiques literàries, comentaris amplis, principals interpretacions que s’han donat a cada passatge, etc.).  C. Qüestions obertes (aspectes concrets de cada carta sobre els quals no hi ha consens exegètic ampli, com ara la unitat i la integritat d’algunes cartes, data de composició i circumstàncies originants d’altres cartes, etc.). A tot això s’afegeix bibliografia per al treball personal i fins i tot algunes propostes d’exercicis pràctics per a cada carta. Hom pot observar, en els apartats descrits, que es dóna preferència a l’estudi literari per damunt de l’anàlisi teològica, tot i que això no vol dir que aquesta perspectiva estigui absent. En concret, hi ha dos capítols sencers dedicats a aquests aspectes: el V, La catequesis primitiva, i l’XI, La teología de las grandes cartas. Es tracta, doncs, d’un manual complert, posat al dia, d’alt nivell científic (fins i tot es podria dir "excessiu", dirigit gairebé més al professor que a l’alumne), amb una visió ponderada i serena en els temes oberts —en especial, en tot el que es refereix a l’autenticitat— i treballat amb el seny, la confiança i la seguretat que dóna el fet de portar molts anys dedicant-se a l’estudi dels textos paulins. Si alguna objecció s’hagués de posar, diria que hi ha dos aspectes petits i puntuals —que de cap manera desdiuen de la vàlua d’aquest treball— que poden cansar al lector: l’abús de parèntesis i un cert to de classe oral, amb expressions col·loquials que potser es podrien haver suprimit en la redacció definitiva del llibre.  Finalment, i tal com el mateix autor assenyala (p. 16), aquest llibre és el complement natural d’un altre seu anterior, dedicat exclusivament a la vida i a la personalitat de l’apòstol, intitulat Nascut a temps (Barcelona 1992). Xavier Jarne
Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Volum I (A-C) Generalitat de Catalunya i Editorial Claret Barcelona, 1998	Ens és molt grat de poder-vos presentar, en aquestes pàgines de Temes d’avui, el primer volum del nou Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya coeditat per l’editorial Claret i per l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta obra va ser presentada el passat mes de gener al Palau de la Generalitat, sota la presidència de Jordi Pujol, el qual, com a primer mandatari del país, va considerar que la publicació d’aquesta obra formava part també de la contribució que el govern de la Generalitat podia fer a l’Església i al Concili Provincial Tarraconense, celebrat fa pocs anys.  Aquest primer volum del Diccionari, al qual n’han de seguir dos més —i per què no un quart, si calgués?—, abasta les veus que van de la lletra A fins a la C, i han col·laborat en la seva confecció més de dos-cents estudiosos, tots ells coneguts perits —historiadors, escriptors, biblistes, teòlegs, canonistes, arxivers, etc.— en les diverses matèries que comprèn el volum.  La decisió de publicar aquest Diccionari es va prendre durant el I Congrés d’Història de l’Església que va tenir lloc l’any 1993. Des d’aleshores tres historiadors —els preveres Ramon Corts i Joan Galtés, i l’escriptor Albert Manent— van començar a treballar-hi per tal de dur a terme aquesta obra científica, la qual es vol tenir acabada cap al final de l’any 2000. Els mateixos directors ens diuen en el pròleg que «l’Església a Catalunya, agrupada entorn dels bisbats de la Tarraconense, inclòs el de Barcelona, és una entitat viva, diferenciada d’altres esglésies peninsulars, i ha tingut i té un pes considerable en la vida no sols religiosa sinó també cultural, social i política de Catalunya». Per això mateix, aquest Diccionari —continuen dient— ha de ser «un graó important vers una història general de l’Església catalana, amb tota la seva amplària», des de la primera evangelització, començada, segons la tradició secular, pel mateix apòstol Sant Pau, fins a arribar als nostres dies.  El Diccionari, d’una manera sintètica i ordenada, pretén, doncs, ser només un primer esglaó. Però llegint les pàgines d’aquest primer volum, de seguida, els lectors es troben com en família, envoltats de personatges estimats i coneguts, que els fan avinent la pròpia història, la dels seus pobles i ciutats; copsen fàcilment les grandeses espirituals i misèries humanes dels protagonistes, que per amor al país i a la Santa Mare Església, van haver de lluitar, treballar, defensar, escriure, estimar i resar molt per tal de ser fidels a Déu i al poble al qual pertanyien. El Diccionari ens presenta tota la història eclesiàstica per mitjà de les diferents veus que han estat escollides. Presenten curtes i acurades biografies de Papes, bisbes, apòstols, sants i santes, abats i abadesses, fundadors i fundadores, escriptors, místics, sacerdots —també alguns clergues guerrillers carlins—, religiosos i laics, passant també pels nostres heretges o cismàtics; es fa esment dels llocs sants —com són els monestirs, santuaris, esglésies—, fins a arribar a la més humil parròquia i als pobles i ciutats, que van tenir el seu protagonisme en la història de l’Església; es parla dels ordes religiosos masculins i femenins, de les congregacions, i també d’entitats eclesials nascudes a casa nostra o que hi són activament presents; conceptes fonamentals com "anticlericalisme", "arqueologia", "arxiu", "acció catòlica", "bíblia", "catequesi", "comunió", "concili", "corpus", omplen les pàgines d’aquest primer tom del Diccionari. S’hi troben també dades sobre la premsa catòlica o confessional a Catalunya.  Més de dos-cents col·laboradors hi ha*************Moliné, Manuel Mundó, Josep O’Callaghan, Antoni Pladevall, Hilari Raguer, Valentí Serra, Jaume Sobrequés, Joan Triadú, Jordi Ventura, Evangelista Vilanova, i molts d’altres. Es pot afirmar que es tracta, doncs, d’una obra prestigiosa, deguda a la categoria científica dels autors.  Penso que algú hi trobarà, com en tota obra humana, algun defecte —omissions o oblits—, alguna opinió una mica menys encertada, algun petit error històric —dates o dades no suficientment confrontades—, però, malgrat tot, creiem que el Diccionari ordena i recull, sense voler ser exhaustiu, tot un material que fins ara teníem dispers en molts llibres, monografies, tesis doctorals, articles, i que ara tenim reunit en una sola obra. Això suposa un gran pas endavant.  El Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya és una obra que no ha de faltar —no pot faltar— en cap biblioteca del nostre país, de no ser que hom vulgui exposar-se a perdre els seus orígens o la seva identitat. Josep Vall i Mundó
El nacionalismo catalán como factor de modernización Vicente Cacho Viu Pròleg d’Albert Manent Publicaciones de la Residencia de Estudiantes/Quaderns Crema Barcelona, 1998 231 pàgines	L’obra pòstuma de Vicente Cacho Viu (Madrid 1929-1997) és un llibre estrany dins la bibliografia espanyola. No sols perquè hagi estat coeditat per una editorial de Madrid i una de Barcelona, ambdues amb prestigi de serietat intel·lectual, sinó pel tema i la forma de tractar-lo.  L’objecte d’investigació, en efecte, és rar entre els historiadors espanyols: el nacionalisme català. La història nacional contemporània de Catalunya i la seva evolució cultural, socioeconòmica, religiosa i fins i tot lingüística són poc conegudes en el món intel·lectual espanyol, i ja no diguem entre els polítics o el públic general. En el cas que s’admeti l’existència d’aquesta realitat, sovint es despatxa amb uns tòpics falsos, paleocientífics i sobretot contundents, que polítics, catedràtics i periodistes exhibeixen a les pàgines d’opinió dels diaris i a les tertúlies radiofòniques.  Caldria remuntar-se fins a Marcelino Menéndez y Pelayo per trobar un analista espanyol documentat —que hagi anat directament a les fonts—, fi i honest del nacionalisme català. Cacho Viu dedica el llibre als tres presidents de l’Ateneu Barcelonès —Andreu Brugués i Llobera, Josep Andreu i Abelló i Jordi Maragall i Noble— durant els anys de la seva recerca meticulosa a la biblioteca de la casa. I lloa en la dedicatòria l’esperit democràtic, tolerant i obert, valors convivencials que per a Cacho Viu eren fonamentals també a la Residencia de Estudiantes de Madrid, lligada a les seves primeres publicacions, com la tesi doctoral La Institución Libre de Enseñanza. Orígenes y etapa universitaria (1850-1881) (Rialp, Madrid, 1962).   El nacionalismo catalán como factor de modernización és la reunió de sis capítols, cada un amb entitat pròpia. Part del seu contingut ja havia estat avançat en forma d’articles o de conferències. Són sis resultats finals d’anys de lectures de mils d’articles periodístics, de reflexió intel·lectual i d’anàlisi precisa des de la formació teòrica prèvia. "És —diu Albert Manent al pròleg— l’obra d’un maître-à-penser".  Els títols dels tres primers capítols ens assenyalen les vies d’accés de Cacho Viu al coneixement de la realitat històrica del nacionalisme català. Ens semblen molt encertades: Contexto europeo del nacionalismo catalán de entresiglos, Modernismo catalán y nacionalismo cultural i Un proyecto alternativo de España. Són cent pàgines en què gairebé tots els elements encaixen: la resistència a l’assimilació idiomàtica com a nucli dur de la consciència nacionalista; el segell moral, de prestigi i autoritat que aportà el sector il·lustrat de la clerecia catalana; l’acceptació del parlamentarisme democràtic com a forma política de convivència de les tendències nacionalistes —en molts punts diferenciades i fins i tot oposades—; el lideratge intergeneracional de Prat de la Riba; la voluntat d’integrar el catolicisme i l’obrerisme; la importància de fer de Barcelona una gran capital europea; la ruptura cultural amb Espanya que va suposar el Modernisme —Madrid va deixar de ser un punt de referència per a la cultura catalana, girada cap a Europa—; la institucionalització cultural —Pompeu Fabra en la llengua, etc.—; la necessitat de refundar l’estat espanyol perquè pugui albergar en el seu si nacions diferents —cercant models vàlids en la descomposició de l’Imperi Austrohongarès o en l’antiga Corona d’Aragó—; i l’acceptació del pluralisme polític intracatalà. El llibre es completa amb tres assaigs especialitzats. El primer, Perfil público de Cambó, pot semblar massa simpatitzant a algú que no conegui els anteriors estudis de Cacho Viu sobre el polític catalanista. El segon es titula Catalanismo y catolicismo. I el tercer lliga els dos temes preferits d’investigació del professor Cacho Viu: La Institución Libre de Enseñanza y el nacionalismo catalán.  El punt de vista, o més ben dit el camp de visió, queda limitat pel propi autor a allò que el catalanisme ha tingut d’influència modernitzadora a Catalunya i, sobretot, a Espanya. Deixa de banda —i per tant fora de la seva anàlisi— l’eix, la raó i l’objectiu principal del catalanisme cultural i polític: l’afirmació de Catalunya fins assolir la plenitud nacional. Així, hom pot considerar que l’estudi de Cacho Viu no és exhaustiu del nacionalisme català. És el que honestament anuncia amb el títol de llibre, que respon exactament al contingut. ¿Què en surt de l’anàlisi del catalanisme com a factor de modernització? Una sèrie d’objectius afins i annexos al seu principal d’assolir la plenitud nacional de Catalunya: l’enfortiment de la societat civil, l’acceptació de la democràcia i la seva extensió al conjunt de l’estat (en un moment en què el feixisme s’afermava a Europa), l’europeisme, la ruptura cultural amb l’Espanya profunda i reaccionària, l’aplicació de l’autonomisme a tot l’estat, el progrés econòmic fruit de la Revolució Industrial…  Jordi Pujol i Soley, en la presentació del llibre que va fer a l’Ateneu Barcelonès, va sostenir que tot això havia arribat a guarir la crisi profunda d’Espanya, que s’arrossegava en una decadència de segles. «Espanya —afirmà— se n’ha sortit, en els últims trenta o quaranta anys. Ara és un país democràtic, europeista, modern, autonòmic i que progressa econòmicament. És un país emergent. Ha trobat el camí que des de fa cent anys li prediquen els catalanistes. Espanya ho ha trobat per acció o per reacció a aquesta prèdica, que ha actuat com el llevat dins la massa.» El President de Catalunya va finalitzar el seu discurs dient que el catalanisme havia aconseguit tots els seus objectius a Espanya.  La finesa d’anàlisi de Cacho Viu destaca a Catalanismo y catolicismo, el capítol més ambiciós i brillant del llibre, en què amplia poderosament el camp de visió des dels aspectes que han influït en la modernització d’Espanya fins a abastar el conjunt de tot el catalanisme, observat en si mateix. «Las relaciones entre catalanismo y catolicismo —comença— se inscriben dentro de un fenómeno de mayor alcance: el del renacimiento catalán, entendido como una progresiva toma de conciencia de su personalidad nacional, tras de una larga etapa de subordinación a proyectos colectivos bajo el signo de la supremacía castellana.» En tota l’àrea llatina, inclosa la península ibèrica, no hi ha una cultura finisecular amb tanta abundància i pes específic d’intel·lectuals que es declaren catòlics. És l’època de l’enfrontament, latent o no, entre el catolicisme i el liberalisme i del trànsit, no menys conflictiu, cap a la democràcia. «Pese a estos planteamientos polémicos —nota Cacho Viu—, es posible detectar en el ambiente intelectual de Cataluña la presencia activa, y aún hegemónica, de un catolicismo ilustrado y tolerante. Su orientación catalanista le llevó a comprometerse en un proyecto público de resurgimiento nacional que era, sí, de raíz cristiana, pero que no tenía carácter confesional ni, en consecuencia, excluyente.» Per als deixebles de Torras i Bages, «las relaciones entre catalanismo y catolicismo apenas iban a presentar matiz alguno conflictivo. El factor individuante de la tradición catalana no podía ser el catolicismo, dado su alcance universal; el pasado inmediato desmentía además el establecimiento de semejante relación causa-efecto, puesto que Cataluña no se había descatolizado a partir del siglo XVI, mientras que había retrocedido, y muy fuertemente, en su conciencia como nación.» Prat de la Riba, al pròleg de 1906 de La Nacionalitat catalana, ho escrivia així: «Una Catalunya lliure podria ésser uniformista, centralitzadora; democràtica, absolutista; catòlica, lliurepensadora; unitària, federal; individualista, estatista; autonomista, imperialista, sense deixar d’ésser catalana.»  «Pienso —valora personalment el professor Cacho Viu, des de la seva experiència al centre de la península— que a este clima de distensión obedece lo que podría llamarse otro tipo de catolicismo, esto es, la forma distinta como una minoría intelectual nacionalista, o afín a los planteamientos nacionalistas, hizo presentes sus creencias católicas en la sociedad catalana del cambio de siglo. Se trata de una cuestión de verdadera importancia para entender más de un aspecto de la historia posterior del Principado hasta prácticamente nuestros días.»  ¿No som davant formulacions similars a les de Les dues tradicions, el llibre en què Carles Cardó, des de l’exili suís, va explicar la coherència de l’actuació del cardenal Vidal i Barraquer com a Primat de les Espanyes a la Segona República i com a Metropolità de Catalunya durant la guerra civil i la implantació del nacionalcatolicisme franquista? «Estamos —prossegueix el judici de Cacho Viu— ante un catolicismo tolerante, dado siempre a subrayar el tramo a recorrer en común con quienes no comparten la misma fe. Carner propondrá que los católicos "tot mantenint la integritat de les seves conviccions, la seva interna inexpugnabilitat, ofereixin el brot d’olivera de la tolerància civil, o sia del respecte mutu, i l’agermanament de tots per mantenir el bé social". (…) Para defender con fundamento la tolerancia civil, había que deslindar previamente, hic et nunc, el terreno de la religión y el de la política (…) y defender, en última instancia, la recta autonomia de las actividades temporales.» «El nacionalismo catalán —conclou Cacho Viu— constituyó de hecho el detergente del integrismo, sacando a los católicos catalanes del hoyo del maximalismo inoperante en que se hallaban recluidos amplios sectores del catolicismo de España.» Los católicos catalanes, «desmarcados por completo de las histéricas reacciones de catolicismo de cruzada, (…) imbuidos de optimismo histórico y con una mayor experiencia política, (…) se alejaron conscientemente de las débiles bases culturales sobre las que descansaba la cristiandad hispánica, desfasadas respecto a la evolución de la sociedad y de la cultura del mundo moderno.» Referint-se a Torras i Bages i els seus seguidors, Cacho Viu resumeix: «La aproximación al catalanismo de un sector eclesiástico cualificado había resultado extraordinariamente fructuosa. (…) Sectores sobresalientes, lo mismo la generación finisecular que la de anteguerra, dieron en protagonizar un movimiento intelectual de orientación católica caracterizado por su postura conciliadora, que les llevó a colaborar activamente con los restantes grupos nacionalistas, a la vez que ocupaban en el panorama cultural barcelonés una clara posición hegemónica.» I, al final, ens descriu les raons d’aquest èxit intel·lectual, cultural i polític dels catòlics a Catalunya, no assolit en cap altre país llatí. «Fue el suyo un pensamiento independiente, secular, que les diferenciaba por completo de los meros apologistas, defensores de los "derechos de la Iglesia" en la sociedad —por usar una terminología de época—, o de quienes, también en ese momento, se conocían como "obispos de levita", por el papel oficioso que ocupaban respecto de la jerarquía eclesiástica. Los intelectuales catalanes eran figuras libres y distendidas, patrimonio cultural de toda Cataluña —la católica y la laica—, y que aspiraron a ser, simultánea y armónicamente, homes cristians, homes moderns.»  Josep Maria Tarragona i Clarasó
El sofriment. Un nou tabú? Francesc Torralba Claret, Barcelona, 1995 200 pàgines	La conclusió, a la qual arriba el doctor Torralba al final de les dues-centes pàgines del seu assaig, és que «el misteri del sofriment transcendeix qualsevol codi de comunicació, qualsevol teixit lingüístic. Per això, el silenci és l’expressió més respectuosa i més profunda per a manifestar la comunió-en-el-patiment». Segons com entenguem aquestes paraules podem deduir que el millor que podem fer és no parlar més del sofriment: ¡Contemplem emmudits el dolor que tan abundosament trobem en "aquesta vall de llàgrimes"! Però també és cert que, buscant entendre alguna cosa del misteri del sofriment, l’autor ens parla dels instruments i del mètode que utilitza, dels camins pels quals transita, dels esforços que han fet tant ell com altres cercadors i de les troballes que han assolit. El resultat és que ens parla del sofriment i la cultura, del sofriment i els mites, del sofriment i els símbols, del sofriment i el pensiero debole, i que fa consideracions sobre la mort i la vida, sobre la simpatia, sobre Superman, sobre el sacrifici, sobre l’esnobisme, sobre el cientisme; i sobre totes aquestes coses fa aportacions valuoses que li agrairan els qui llegiran el seu llibre.  El contingut d’aquest assaig escrit, amb la intenció de «reivindicar el valor formatiu, instructiu i ètic del sofriment», consta —amb paraules del propi autor— «de tres parts independents amb una entitat pròpia, però enllaçades íntimament per una mateixa preocupació: el sofriment. En la primera part s’investiga l’oblit del sofriment en la societat del benestar, les seves arrels, les seves causes i conseqüències. En segon lloc s’estudia el nexe entre cultura i sofriment i es posa un èmfasi especial en la desvinculació que hi ha entre la cultura del xip i el patiment. Sense ànim de ser exhaustiu» —continua dient—, «fem a continuació un recorregut paisatgístic per les hermenèutiques del sofriment tant des del punt de vista mitològic com filosòfic». En la segona part —la més filosòfica—, Torralba fa una exposició sintètica i també molt clara, de la doctrina tomista sobre el mal, la seva naturalesa, la seva ratio essendi. I a continuació, en la tercera part —de la qual les dues primeres són les premisses—, l’assaig «s’introdueix pròpiament en la pedagogia del sofriment». Aquesta és la part més treballada, i al meu parer també la més reeixida; en recomano la lectura. Després hi ha un postscriptum de 25 pàgines on l’autor reprodueix i comenta textos de dos homes experimentats en el sofriment: Oscar Wilde, empresonat i rebutjat frontalment per la societat de la qual formava part, i Víctor Frankl, víctima de la persecució contra els jueus , internat durant dos anys en un camp de concentració nazi.  Dues possibilitats tenim de comportar-nos davant el sofriment: una egoista, de tancament dins un mateix, i una altra d’obertura a Déu i als altres amb la pràctica de les virtuts. El nostre autor ens diu que ha «descobert l’efectivitat pedagògica i ètica del patiment. Jo he estat el primer sorprès de veure com el sofriment es convertia en font de virtuts morals, en hàbits positius i edificants per a la persona i la societat. Tot el catàleg de virtuts morals que he exposat no són afabulacions personals, sinó que reflecteixen vivències concretes i determinades».  Algun lector podria desitjar que l’autor s’hagués fixat en fenòmens de la societat actual, que, si bé es poden considerar minoritaris, no deixen de tenir un fort impacte. Em refereixo a les manifestacions d’encarament del dolor, unes vegades sanes i nobles, com per exemple els esports de risc, i altres vegades negatives , com el gust per la violència contra els altres i també contra un mateix en les pràctiques masoquistes. I afegeixo, encara, que potser es podria contestar la pregunta que fa el subtítol del llibre pensant en l’atenció que es presta al dolor en la medicina d’avui; la importància i el refinament que ha adquirit l’anestèsia. No s’ignora el dolor; se’l procura vèncer. En tot cas, una reflexió com la del professor Torralba és una bona ajuda per encertar el punt d’equilibri, per a cada persona, entre la disminució del dolor i la privació parcial o total de la consciència, que provoquen les diferentes tècniques d’anestèsia, a metges i enfermeres en la seva tasca professional, i a tota persona humana en les situacions doloroses en què es pot trobar. Ramon Bosch
La reforma de la Teología moral. Medio siglo de historia  Aurelio Fernández  Aldecoa, Burgos, 1997  237 pàgines	El professor Aurelio Fernández realitza un seriós estudi de la reforma que s’ha produït en la Teologia moral, una reforma que venia reclamant-se en el si de l’Església des d’abans del Concili Vaticà II, i que, després de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica i de l’encíclica Veritatis Splendor, podem assegurar que va trobant reforç per al seu assentament.  Ja en els anys quaranta, a la literatura teològica s’escoltaven veus, en sectors cada vegada més amplis, que veien necessària una reforma profunda de la Teologia Moral, tant en l’àmbit de la investigació com en l’acadèmic. Es criticava especialment el plantejament negatiu (el que no es pot fer), casuístic, allunyat del pensament bíblic, que caracteritza els manuals d’aquella època. Entre els autors més destacats que ho denunciaven, cal esmentar Thils, Leclerq i Delhaye, professors de Moral a la Universitat de Lovaina.  El 2 d’octubre de 1956, la Congregació del Sant Ofici va fer pública una Instrucció on es condemnava l’anomenada "Moral de situació", i s’assenyalava que els seus principals errors eren la negació de l’existència de normes morals objectives i la pretensió de deduir la moralitat dels actes humans a partir del judici íntim personal sobre cada situació concreta. El fonament d’aquest subjectivisme es troba en una falsa concepció de la naturalesa humana (que es considera mudable) i de la llei natural (que es té com a relativa), tal com sostenen alguns teòlegs laicistes o protestants.  És sabut que el Concili Vaticà II no va tractar expressament dels fonaments de la moral cristiana. En els treballs preparatoris es va elaborar un esbós titulat De ordine morali, que reflectia una problemàtica prèvia a les discussions sobre "ètica de situació".  El moment històric en què es va manifestar una crisi oberta en el si de la teologia moral catòlica és la signatura, per Pau VI, de l’Encíclica Humanæ vitæ (25 de juliol del 1968). L’ètica de situació, portada a les seves últimes conseqüències pel teòleg protestant Fletcher, va donar pas al teologisme moral, també dintre de la teologia catòlica. A partir dels seus plantejaments —molt allunyats dels ensenyaments clàssics de la teologia moral— alguns moralistes i no poques publicacions van fer un assagisme teològic que ultrapassava tot sentit. Això va abocar en un fet palès: hi havia com dos nivells en la interpretació i l’ensenyament de la moral catòlica: la doctrina oficial del Magisteri, per una banda, i l’ensenyament de no pocs teòlegs, per l’altra. Ambdues instàncies no sols eren divergents, sinó fins i tot beligerants. Així és com va néixer el "disens", moviment de moralistes catòlics oposats a l’ensenyament del Magisteri amb doctrines com el teologisme, el conseqüencialisme i el proporcionalisme.  Aquesta llarga història —des dels inicis de l’ètica de situació fins a les publicacions més recents— va induir al Magisteri a replantejar el conjunt de la moral cristiana en tota la seva radicalitat. Això es va fer amb l’encíclica Veritatis Splendor, alhora que denunciava diversos errors actuals defensats per alguns teòlegs catòlics. Poc abans, també al Catecisme de l’Església Catòlica es recordaven els fonaments de la moral cristiana. L’autor acaba el treball amb un capítol dedicat a les "qüestions pendents"; en ell, després d’analitzar els valors positius assolits per la reforma, planteja els temes que requereixen una resposta més adient: principis ètics objectius i universals que sorgeixen de la llei natural; l’autonomia moral; la relació entre consciència i norma; el binomi "gradualitat de la llei" i "llei de la gradualitat"; i finalment, la relació entre el finis operis i el finis operantis en la teoria de l’acte moral.  Miquel Masats
Karol Wojtyla. L’home de la fi del mil·leni Luigi Accatoli Pròleg d’Albert Manent Claret, Barcelona, 1998 350 pàgines	Luigi Accatoli, expert vaticanista del diari Corriere della Sera, traça una biografia de Joan Pau II en la qual es proposa mostrar com Karol Wojtyla, amb la força de la seva personalitat, ha inaugurat una nova manera de ser Papa.  Aquesta obra presenta els vint anys de pontificat de Joan Pau II, des de la seva elecció fins al moment actual, posant en relleu els eixos centrals d’aquesta etapa de l’Església catòlica i la seva projecció cap al tercer mil·lenni. Però no es tracta d’una simple descripció de fets o esdeveniments que permeten seguir l’itinerari del Papa actual, sinó una veritable immersió en la persona que s’amaga darrere l’actual successor de Pere. Per això, l’autor insisteix en els sentiments de Joan Pau II, en els seus desitjos i afanys, en les seves actituds davant les situacions, i fa notar les conegudes aptituds de comunicador; d’home que sap fer-se entendre i estar a prop de tots, especialment dels qui pateixen perquè ell també sofreix; de l’home que sap perdonar a qui ha provat d’acabar amb la seva vida, i que ara demana perdó en nom de tota l’Església; de l’home que sap acollir i vol que l’Església de Jesucrist pugui rebre en el seu si els fills que s’han allunyat d’ella al llarg dels vint segles de cristianisme. Aquesta descripció de com la personalitat de Joan Pau II influeix en la seva manera de guiar l’Església, fa que la lectura del llibre sigui força interessant per qui vulgui conèixer l’home i el significat del Sant Pare de la fi del mil·lenni.  L’obra segueix pas a pas l’activitat de Joan Pau II. Amb un estil de caire periodístic, l’autor fa servir una abundant documentació: recull paraules improvisades, discursos i fragments de l’obra pontifícia, intercalant textos filosòfics, literaris i teològics, que donen al lector un coneixement directe del Papa.  Accatoli fa un quadre del pontificat assenyalant ombres i clarors: parla del jovent que segueix al Papa allà on va, de l’impuls que ha donat als nous moviments de l’Església, i alhora menciona algunes crítiques que ha rebut Joan Pau II dins i fora de l’Església. De tant en tant, l’autor deixa anar alguns judicis de valor que poden no ser compartits: com el fet de qualificar l’ecumenisme com una utopia impossible, o certa visió humana del govern i de les influències politicosocials del Papa. Tanmateix, Accatoli posa sobretot en relleu les aportacions de Joan Pau II, tot destacant la seva defensa de la vida, la reflexió sobre la teologia del cos, la valorització del paper de la dona al món i a l’Església, l’opció pel Tercer Món, l’afany d’aconseguir la unitat de les esglésies i les peticions de perdó en nom de l’Església.  En definitiva, l’obra d’Accatoli resulta una biografia suggeridora de la persona de Joan Pau II i del paper del seu pontificat a la fi del mil·lenni.  Glòria Heras Oliver
Montserrat. Mil anys d’art i història Josep de C. Laplana Fotografies de Lluís Casals Col·lecció Patrimoni Artístic de la Catalunya Central Fundació Caixa Manresa i Angle Editorial Manresa, 1998 295 pàgines de text i fotografies 79 págines amb les traduccions al castellà i a l’anglès	A primer cop d’ull podria semblar un d’aquells llibres que regalen la vista, amb fotografies bellíssimes i un text encaminat a explicar les il·lustracions, mentre es passa una estona molt grata examinant-los i, si es fa aprofitant una espera, hom desitja que es vagi allargant aquell temps. Però és molt més que això. El volum fa descobrir l’autor, que dóna la impressió de no voler aparèixer en primer terme, però que ha fet un text que té un valor en si mateix. I la veritat és que ell, el P. Laplana, director del Museu de Montserrat, està present arreu, amb discreció, també en les reeixides fotografies de Lluís Casals i en les d’arxiu, ajudant a treure partit dels elements de la natura i de l’art, que tan bé coneix, triant temes representatius, assenyalant punts de mira o moments adequats.  I diguem, ja des d’ara, que un altre encert de l’edició és el fet que, als lectors d’altres llengües, més que breus abstracts, se’ls ofereix tot el text, en castellà i en anglès, en lletra més petita.  Es pot afirmar que en aquest llibre s’hi troba tot el que cal saber, en els aspectes històrics i artístics, sobre el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, que custodia l’apreciada imatge romànica de l’últim terç del segle XII, i sobre la comunitat benedictina, el que s’hi ha fet —ja des de les acaballes del primer mil·lenni—, i la projecció que tot això ha tingut a fora d’allí. Es capta fàcilment el paral·lelisme entre les vicissituds d’aquells llocs i les del país —Catalunya— en què estan enclavats, i del qual es consideren representatius: el naixement, la creixença, les crisis, les recuperacions, i la voluntat de persistir, a través d’aquest primer mil·lenni, i escreix, de la seva existència. Montserrat ha estat el centre d’atracció dels seus comtes i reis, dels seus sants, i de tots els qui han volgut fer quelcom de vàlid per les terres catalanes o des d’elles. N’és un testimoni el Llibre vermell, que descriu la tasca pastoral que s’hi feia a l’edat mitjana, en la qual col·laboraven també, junt als monjos, un grapat de clergues seculars, que atenien els pelegrins i oïen llurs confessions. Les circumstàncies polítiques repercutien en la vida de Montserrat, i en l’orientació del treball de la comunitat, i en concret en allò que toca la seva dependència d’una jurisdicció exterior o la seva exempció, amb vinculació més directa amb Roma. Només cal pensar en la incorporació a la congregació de Valladolid en temps dels Reis catòlics, i que la Guerra dels Segadors va rompre, bé que calgui dir que una part d’aquest període —el que omple la figura de l’abat Garcia de Cisneros— és dels més sòlids de la seva història: el que ve marcat pel cultiu de l’anomenada devotio moderna, de la qual és una mostra l’Exercitatori de la vida espiritual de l’esmentat abat, i un Compendi breu d’exercicis espirituals, el qual sembla haver influït decisivament en sant Ignasi de Loiola, durant la seva estada a Manresa, i en els contactes amb Montserrat, on feu la vetlla d’armes, amb una confessió general, abans de començar la seva nova vida de milícia espiritual a la Companyia de Jesús, que aviat havia de fundar. Per aquells anys també estigué a Montserrat sant Josep de Calassanç, un sacerdot aragonès, de Peralta de la Sal, de parla catalana, del bisbat d’Urgell, acompanyant al bisbe de Lleida, que exercia la funció de visitador de la comunitat. Més endavant, en el segle passat, sant Antoni M. Claret pujà a Montserrat, en el seguici de la reina Isabel II, de la qual era confessor. També en aquest llibre es recullen les paraules de la crònica del monestir de setembre de l’any 1943 que parlen per primera vegada de la visita que hi va fer "el Dr. Escrivà", el beat Josepmaria Escrivà de Balaguer, i també es recorda l’amical relació que s’establí entre ell i l’abat Aureli Escarré, arran de la intervenció d’aquest prop del bisbe de Madrid, Eijo Garay, a fi d’obtenir informació fidedigna, amb motiu de les contradiccions que en certs ambients de Barcelona van patir els primers joves de l’Opus Dei. La resposta del bisbe, que expressava una incondicional estima envers aquesta institució, va contribuir a asserenar els esperits. Diu l’autor que «el P. Abat Aureli i monsenyor Escrivà feren amistat i es visitaven i es convidaven mútuament a Madrid, a Montserrat i a Roma», i afegeix que «amb el temps, però es distanciaren notablement per les diferents sensibilitats polítiques i eclesials». Tanmateix, haig de dir que em consta —encara que les dades s’hagin de cercar més aviat en altres fonts— que aquesta relació amical va prosseguir fins a la mort d’Escarré. Dins la relació directa amb Roma, no volem deixar de recordar dos detalls a què es fa referència en el llibre: el fet que hi va haver un abat de Montserrat, Giuliano della Rovere, encara que no hi va residir mai, que va arribar a papa, amb el nom de Juli II; i als nostres dies, la visita de Joan Pau II, el 7 de novembre de 1982. Potser un dels successos més destacables —que, per bé que amb unes conseqüències immediates luctuoses, reflecteix l’esperança col·lectiva de supervivència—, va ser la destrucció del monestir durant la guerra del Francès, i el seguit de dificultats produïdes per les desamortitzacions o les aplicacions de certes polítiques liberals, però que van ser superades per tot el que va acompanyar la renaixença col·lectiva de Catalunya, en el generós esclat de romanticisme que es manifestà, en temps de l’abat Muntadas, del qual és mostra l’església, que va projectar Francesc de P. Villar Carmona. Després va venir la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, i la declaració, per part de Lleó XIII, del seu patronatge sobre Catalunya. Tot això donà ocasió a la circumstància que aquests actes, i les obres de reconstrucció i decoració dels edificis, especialment durant l’abadiat de Josep Deàs, atraguessin les més destacades figures de les lletres, de les arts i de la vida pública de Catalunya: Verdaguer, Gaudí, Torres i Bages, Lluís Millet, Josep i Joan Llimona, amb l’impacte del modernisme. En aquestes circumstàncies sorgí, amb lletra de Verdaguer i música de Rodoreda, el Virolai. Una època de gran equilibri en el seu esplendor va ser la de l’abat Marcet, marcada pel noucentisme, que tingué resultats tan visibles com el creixement de la biblioteca —que passà en poc temps de 15 a 150 mil volums—, del museu, amb l’afany dels seus monjos per a aconseguir, especialment en les seves estades, amb motiu d’estudis, a Roma i a Alemanya, els elements necessaris perquè Montserrat fos un habitatge digne per a monjos i pelegrins, i útil per a l’estudi. En són un exemple el claustre projectat per Josep Puig i Cadafalch, o la nova sala capitular, dissenyada per Santiago Marco. També els homes públics més representatius van apreciar Montserrat: Francesc Macià hi va i pujar el 1931 i en altres ocasions. Amb la guerra del 1936-39 es produïren altres trastorns. Bé que, amb l’ajuda de la Generalitat, es van poder salvar bon nombre de monjos i es van guardar les instal·lacions de Montserrat, la dispersió va portar a la mort de vint-i-tres monjos, immolats per la fe. I altres dos, que van passar a la zona anomenada nacional, i que exercien com a capellans castrenses, van morir al front. Tot això ha deixat rastre a la iconografia montserratina d’aquests anys. Després de la guerra, l’hàbil acció de l’abat coadjutor, Aureli Escarré, va aconseguir mantenir la convenient autonomia de Montserrat i s’accentuà la romanitat, frustrant així els intents del règim polític de llavors, d’integrar el monestir en les estructures monacals hispàniques. Així va mantenir la seva neutralitat, per a ser la casa de tots els catalans, capaç d’oferir hospitalitat a tots els qui desitjaven un canvi de la situació sociopolítica, i al mateix temps no rebutjava tampoc la presència dels tradicionalistes del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que allí hi tenen el mausoleu. Ha estat també aquesta una època d’activitat constructiva, que culminà en les festes de l’entronització de la imatge de la Mare de Déu el 1947, amb la nova façana de l’arquitecte Francesc Folguera, i del cambril amb la intervenció, aleshores o més tard, de pintors com Obiols o Pere Pruna; escultors, com Enric Monjo, Josep Clarà o Rafael Solanic; orfebres, com Ramon Sunyer o Manuel Capdevila; mosaistes, com Santiago Padrós —en bona part amb dissenys del P. Benet Martínez—; i ebenistes. S’assenyala en el llibre que també Francesc Cambó féu un donatiu per a les obres de la façana. Agrada veure entre els mosaics, que tenen un evident caràcter romà, una figura amb el títol de Mater Ecclesiae, que ja era allí abans que, en memorable ocasió, Pau VI, durant el Concili, declarés com a tal a la Mare de Déu. I cal remarcar l’afermament del prestigi de monjos de l’abadia, a Montserrat o en altres indrets, en sectors com la litúrgia, la música i la Sagrada Escriptura, i la intervenció en el Concili Vaticà II de noms destacats com el P. Adalbert Franquesa, el cardenal Albareda o l’abat Celestí Gusi. I una història sempre queda oberta, i més quan és recent. Hauríem de fer esment del pas dels abats Gabriel Brasó, Cassià Just i Sebastià Bardolet, que suggeririen el record d’actes de prudent govern pastoral, de promoció d’activitats culturals, que han portat l’escolania, amb el P. Ireneu Segarra, a les més altes qualitats interpretatives i de creació, o els Museus bíblics i de pintura a un moment d’esplendor. I també a l’acabament del campanar, o a les obres realitzades amb vista a la recuperació de la llum natural a la Basílica, i a ornar tots els espais, adequadament amb obres d’artistes de renom: Joan Rebull, Montserrat Gudiol o Josep Maria Subirachs. El llibre, per altra banda, és insubstituïble per a trobar-hi una descripció de peces artístiques i de les característiques de les construccions i de tota la decoració. I des d’aquí preguem l’autor perquè, amb aquesta base, continuï fent publicacions com aquestes, amb més detall encara. I estem segurs que, amb la feina feta, i les dades que ja té, en sortiran altres treballs històrics, ben documentats i, quan convingui, amb la justificació de les fonts, per a orientació dels estudiosos. Ferran Blasi i Birbe
Padre, ¿quién eres? Jean Galot Ed. Secretariado Trinitario Salamanca, 1998	En l’any dedicat a Déu Pare, Jean Galot, professor de la Universitat Gregoriana, vol contribuir a un millor coneixement de Déu Pare amb aquesta obra que subtitula Breve catequesis sobre el Padre, i que és fruit de profundes reflexions sobre la intimitat de Déu i la Redempció. Després de mostrar la diferència entre el coneixement de Déu com a Pare a diverses religions i a l’Antic Testament, Galot aborda la novetat de la Revelació de Jesucrist, qui ens presenta el Pare com a Persona. La centralitat del llibre rau a exposar la riquesa de la paternitat de Déu, lluny de les concepcions d’un Déu colèric o justicier, no estranyes a algunes concepcions religioses, fins i tot cristianes. La generació del Fill no és sols un acte etern intel·lectual, sinó que és un acte d’amor i una donació de vida. L’exposició d’aquesta realitat amorosa de la paternitat és molt rica en aquesta obra. Encara que és breu, el llibre té pàgines de gran sentit teològic i religiós sobre la realitat del Pare que convé tenir en compte. Una conseqüència no petita és el tema de la compassió del Pare davant dels patiments de Crist en la Redempció i dels patiments dels homes. Galot ja havia aprofundit aquestes idees en les seves obres Dieu soufre-t-il? i Cristo liberador. Les seves solucions són profundes i allunyades de la teologia de la mort de Déu de Hegel i altres autors. Galot aconsegueix donar a conèixer el vertader rostre del Pare, origen de tot bé. La realitat de la filiació divina en els homes ocupa la segona part de l’obra, destacant novament les entranyes paternals i maternals de Déu Pare, tot i que rebutja la sexualització de Déu, que es donaria si, en contra del que diu l’Escriptura, se l’anomenés Mare. La referència a la Providència és molt aguda i adient, així com la permissió del mal i de les proves que passen els homes; entre aquestes destaca el sofriment, amb un ajut especialment actiu, però que no substitueix la llibertat humana. El llibre acaba amb una breu exposició del Parenostre amb tota la novetat i sorpresa que conté l’oració del Senyor. Cal agrair la inclusió, al final de cada capítol, de resums molt oportuns, que constitueixen una mena de breu catequesi. Enric Cases
Crida al sacerdoci	És un llibre apassionant. Es veu de seguida que no és una obra de laboratori teològic, si bé és cert que té una estructura doctrinal molt sòlida, que recull el pensament del Concili Vaticà II i els documents posteriors sobre la figura del sacerdot i, per tant, sobre la vocació sacerdotal. Conté quatre capítols —"Us faré pescadors", "Carta de navegar", "Pesquera" i "Drassanes"—, corresponents a la vocació, la identitat del sacerdot, el seu ministeri i la seva formació. En el llibre de mossèn Tibau, el rigor doctrinal i el mètode es dissolen en l’anècdota. La teologia es torna experiència de la vocació. Per això, el text és extraordinàriament interessant, perquè és un enfilall de fets viscuts, de retalls biogràfics de la seva vida o la d’altres. Jo diria que la vocació hi apareix com una paternitat comunicada al fil dels dies i dels petits esdeveniments, on l’Esperit està sempre present, a l’aguait d’una doble fidelitat: la del capellà, primer, i la del candidat. Una idea queda clara amb especial vigor en aquest llibre: la descoberta i el cultiu de les vocacions és fruit de la coherència de la pròpia vida i de l’apassionament profund i serè per Jesucrist i la seva Església. No cal dir que el sentit d’Església està present en tot el fil argumental del llibre. Però en el pensament de Narcís Tibau hi ha unes característiques que no abunden tant en la literatura sobre aquest tema: citaria la mentalitat laïcal, l’accent sobre la preparació intel·lectual i la unitat de vida. L’autor, ja abans del Concili Vaticà II, tenia una especial claredat sobre la missió del laic en l’Església i en el món. Per això, manifesta un rebuig profund, teològic, per tota classe de clericalisme i sap molt bé que el sacerdot —de sempre, però sobretot el del segle XXI— només podrà influir sobre la societat i els homes, si ho fa des del respecte a totes les legítimes autonomies, tant civils com eclesials, que Déu ha concedit als homes. Una vocació de servei sacerdotal passa necessàriament per aquestes exigències, així com per la necessitat d’operar constantment sota l’influx de tota la xarxa de virtuts humanes com a infraestructura del seu ministeri. Els que coneixem mossèn Narcís Tibau sabem que és un pastor amb imaginació —la que dóna l’amor—, però també amb un afany de justificar cada iniciativa amb una fonamentació doctrinal profunda i constantment aprofundida. «Lectura i unció», com diu ell, citant sant Bonaventura. «Interessa subratllar que la formació intel·lectual dels futurs preveres té l’ànima en la Revelació». Aquesta visió orgànica de l’estudi i la pastoral ens condueix a descobrir una altra característica del llibre: la valoració que fa de la unitat de vida. La seva experiència de llargs anys de ministeri —crec que el secret del llibre està en aquesta maduresa— l’ha advertit de la gravetat d’aquesta espècie d’esquizofrènia sacerdotal que subratlla només una dimensió determinada. Per això, ve a dir que entorn de la caritat pastoral i evitant tot "atabalament espiritual", s’ha d’ensenyar a trobar el Senyor en la vida diària. Moltes crisis provenen de la recerca exclusiva del que és extraordinari en el ministeri sacerdotal, oblidant de materialitzar, per a si mateix i per als altres, «l’afany de ser sacerdot del Crist en una unitat de vida». Cal fer notar encara la força amb què el llibre situa la figura del sacerdot en relació amb el Bisbe. La "comunió jeràrquica" i el que anomena el "misteri de l’agermanament" han de marcar profundament tot el ministeri. Crida al sacerdoci és un llibre que, a més de fer bé a tots aquells que es plantegin la vocació, farà bé a tots aquells que ja fa anys que intenten ésser-hi fidels. Àngel Caldas
Filosofía del lenguaje Francisco Conesa - Jaime Nubiola Herder, Barcelona, 1999 319 pàgines	L’Encíclica Fides et ratio parla de la filosofia del llenguatge i de l’hermenèutica com de dos avenços del pensament filosòfic actual dels quals hom no pot prescindir, sinó aprofitar les seves virtualitats. Aquest manual —elaborat pels professors Francisco Conesa, provicari episcopal de la diòcesi d’Alacant, i Jaume Nubiola, vicerector de la Universitat Internacional de Catalunya— aborda el tema amb un afany didàctic, amb claredat i rigor alhora, tot dirigint-se tant a filòsofs com a científics, teòlegs i comunicadors, amb l’intent d’explicar el funcionament de la nostra capacitat lingüística on s’esdevé «la interpretación de pensamiento, lenguaje y mundo» (p. 55). Els autors, conscients de la complexitat del tema, consideren que la filosofia del llenguatge afavoreix una aproximació interdisciplinària i històrica. Així doncs, escullen el millor de cada tradició i de les diverses ciències especialitzades del llenguatge i de la comunicació. Equilibrar profunditat i senzillesa és un dels assoliments d’aquest llibre. A la primera part estudia la semiòtica, l’estudi dels signes; a la segona, la semàntica. S’hi destaca que no hi ha acord sobre la manera en què les persones donem significat a les coses. L’ésser humà «no puede —lo quiera o no— dejar de conferir un significado al mundo y a las circunstancias que le rodean, de interpretar para bien o para mal lo que pasa o lo que siente» (p. 65). Després d’estudiar i comparar els principals sabers i representants que han estudiat el llenguatge, els autors opten per una semiòtica i una semàntica realistes. Entenen el llenguatge com a vehicle de pensament dels conceptes, els quals, per la seva banda, són signes que menen a la realitat a la qual es refereixen. La tercera part s’ocupa del significat respecte a factors pragmàtics com el context o la intenció, és a dir, d’aquells aspectes del significat que sorgeixen de forma no convencional. Els quatre últims capítols fan referència a qüestions més específiques dins la filosofia del llenguatge, com ara la teoria de la interpretació —o hermenèutica— i la teoria del llenguatge religiós. S’afirma que la interpretació no és una activitat que fruita de l’abstracció, sinó que ho fa mitjançant el llenguatge; en conseqüència, té una estructura essencialment lingüística, i això justifica que se l’inclogui dintre de la filosofia del llenguatge.  La cinquena part intenta oferir una teoria del llenguatge religiós. S’analitzen aspectes tan heterogenis i nous com el llenguatge de la fe, el caràcter autoimplantatiu del llenguatge del creient, el caràcter realitzatiu del llenguatge litúrgic o la comunicació religiosa, entre d’altres. En resum, ens trobem davant d’una reflexió sobre els punts principals de la filosofia contemporània del llenguatge, on el plantejament de les qüestions fonamentals s’acompanya d’un recorregut històric que revela, amb claredat i precisió, una visió més àmplia d’aquesta disciplina. És, doncs, una revisió interessant d’aquelles matèries que, després de l’anomenat "gir lingüístic", la filosofia ha aconseguit replantejar-se des d’una nova perspectiva, la del llenguatge. Enric Cases

Tornar a la Página Principal | Crèdits | Índex d'autors | info@temesdavui.org