Edició digital. 2n semestre de 1999

Domènec Melé

Domènec Melé Professor Ordinari d'Ètica a l'IESE.                                     Convoy de tancs rusos a la carretera de Belgrado a Pristina, el 27 de juliol de 1999. Rúsia finalment va col·laborar en la KFOR.

Al llarg de diversos mesos, representants de l'OTAN i diplomàtics occidentals van mantenir converses i negociacions amb Sèrbia per aconseguir que el president Slobodan Milosevic canviés la seva política en la província sèrbia de Kosovo. Ja feia temps que s'aplicaven mesures dràstiques de discriminació i neteja ètnica a la població albanokosovar, majoritàriament musulmana, que constituïa al voltant del 90% dels habitants de Kosovo. Els restants eren serbis i en gran part de religió cristianoortodoxa. El problema venia de molt de temps enrere. Per entendre'l convé presentar, almenys, un conjunt de fets històrics rellevants, encara que només sigui en una atapeïda síntesi. No cal dir que sobre aquests aspectes històrics, sociològics o polítics hi pot haver legítimament diversos plantejaments que responguin a variats interessos personals i nacionals, i sobre ells no prenem partit. En tot cas, he volgut ser desapassionat i objectiu, i exposar la solució a partir del seu valor relatiu. En el segle VI, durant la gran emigració eslava, la tribu dels serbis va arribar als Balcans i en el segle IX van constituir-se en nació. Cristianitzats en aquest mateix segle per Sant Ciril i Sant Metodi, habitaven a Rància, regió contigua a Kosovo. Durant els segles XI i XII varen romandre sota el poder de Bizanci i amb el cisma d'Orient van separar-se eclesiàsticament de Roma. El 1165 els serbis van desfer-se del domini bizantí i a començaments del segle XIII van constituir l'Església Ortodoxa autocèfala sèrbia. Kosovo va ser conquerit pels serbis l'any 1216, i a partir del 1240 van fundar-se, en aquesta regió, nombrosos monestirs ortodoxos. És justament d'aquest fet que se'n deriva la idea que Kosovo és "sagrat bressol i terra santa" de la nació sèrbia, segons la versió vinculada a l'Església Ortodoxa sèrbia, i que Milosevic ha utilitzat repetidament. En el segle XIV, Sèrbia -la Gran Sèrbia- va assolir la màxima esplendor política: dominava gairebé la totalitat de la península balcànica. Kosovo va pertànyer als serbis fins el 1389, any en què va caure en poder dels turcs en la batalla del camp de Mirlos. La regió no va ser recuperada fins al 1912. El 1918 va crear-se l'antiga Iugoslàvia, que agrupava els "eslaus del sud" (iugo-slavia). Sota aquest nom s'incloïen Sèrbia, Montenegro, Kosovo i Macedònia (sotmeses durant segles a l'Imperi Otomà i amb la consegüent islamització de gran part de la població), Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina (turca fins el 1882) i Vojvodina (que van pertànyer a l'Imperi Austrohongarès). Des de la reconquesta de Kosovo, el 1912, va iniciar-se una política d'emigració sèrbia cap a aquest territori, que va anar acompanyada de no pocs conflictes i de certa neteja ètnica. Des d'aleshores hi ha hagut forts greuges dels serbis contra la població albanokosovar, tot i que també s'han produït accions en sentit contrari. A partir del 1945, la fèrria mà comunista de Tito va sufocar les tensions que existien entre els iugoslaus. El 1974 Kosovo -així com Vojvodina- va obtenir un estatut d'autonomia dins Sèrbia, que permeté la creació d'escoles i universitats per a albanesos. Quan, l'any 1981, va morir Tito, les tensions van reiniciar-se. Entre 1991 i 1992, Eslovènia, Croàcia, Macedònia i Bòsnia-Hercegovina van proclamar la seva independència. Poc abans, el 1987, Milosevic, fill d'un pope ortodox i que aleshores era ja el president dels comunistes serbis, va visitar Kosovo i va aprofitar per dirigir una incendiària arenga a la minoria sèrbia. Dos anys més tard, essent Milosevic president de Iugoslàvia, va suprimir-se l'autonomia de Kosovo. Entre els anys 1991 i 1995, Milosevic es va enfrontar amb Croàcia i Bòsnia-Hercegovina en una cruelíssima guerra, a la qual va posar-se fi amb els acords de Dayton, al novembre de 1995. Mentrestant, però, s'anava estenent per Kosovo l'anhel d'independència, fins al punt de realitzar-se unes eleccions generals (que, evidentment, no van ser reconegudes per Belgrad) per tal d'elegir un president per l'autoproclamada República de Kosovo. Va resultar escollit el moderat Ibrahim Rugova. La situació d'aquells anys va ser tensa, tot i que va mantenir-se relativament pacífica. Però el juliol de 1997, quan Milosevic va ser elegit president de la nova Iugoslàvia, la seva atenció va centrar-se de nou sobre Kosovo, amb un enardit discurs nacionalista serbi. Amb l'assassinat de 200 albanokosovars, que es produí entre els mesos de febrer i març de 1998, el conflicte travessà un punt sense retorn. Des d'aleshores, l'increment de morts i neteja ètnica va ser continu. Anteriorment s'havia organitzat un grup albanokosovar armat de caràcter independentista que rebia el nom d'Exèrcit d'Alliberació de Kosovo (UÇK). A finals de 1997 l'UÇK reunia unes 300 persones i fustigava l'exèrcit serbi en diverses zones del país. A l'octubre de 1998, el Consell de Seguretat de l'ONU va dictar una resolució que ordenava la cessació del foc i restringia la presència militar sèrbia a Kosovo; però no es va complir. L'OTAN havia amenaçat repetidament que intervindria militarment en el conflicte per desmantellar el poder serbi, en cas que no s'acabés d'una vegada la flagrant violació de drets humans a Kosovo. Un cop fracassats els intents diplomàtics per trobar una fórmula de pau adient, les amenaces de l'OTAN van dur-se a terme. El 24 de març de 1999, va començar una dura campanya de bombardeigs, amb 350 atacs diaris contra objectius serbis, de forma ininterrompuda. A mesura que el temps passava, aquests atacs augmentaven, tant en nombre com en intensitat. El Consell de Seguretat de l'ONU no va dictar aquesta intervenció, ni la va aprovar, a fi d'evitar l'anunciada oposició de Rússia i de la Xina, que tenen dret a veto dins aquest Consell; però tampoc no la va condemnar. Quan es van iniciar els bombardeigs, la neteja ètnica va intensificar-se, i provocà una sortida massiva d'albanokosovars, en condicions duríssimes, cap a països veïns, principalment Albània (443,1 milers de refugiats), Macedònia (248), Montenegro (68,9) i Bòsnia-Hercegovina (21,7); i en menor nombre, cap a altres països europeus. Uns camps de refugiats improvisats, juntament amb algunes famílies i unes poques institucions van acollir, en total, uns 885.000 deportats. Les imatges i els testimonis d'aquests refugiats, de vegades patètics, es van emetre per les cadenes televisives d'arreu el món. Això va provocar una commoció general, a la qual va seguir una notable resposta de solidaritat a favor dels refugiats. Des d'Itàlia i altres països propers, cada dia sortien avions, a fi de bombardejar objectius militars situats, principalment, a Sèrbia i Kosovo. Es van realitzar al voltant de 35.000 sortides en els 72 dies que durà la contesa, fins que Milosevic va accedir a retirar els 40.000 soldats i policies serbis estacionats a Kosovo. Durant aquest temps els avions de l'OTAN van llançar gairebé 20.000 bombes i míssils dirigits, primerament contra instal·lacions militars, i més tard també contra altres objectius considerats suports logístics, entre els quals s'incloïen refineries, indústries pesades, centrals d'energia i la xarxa de transports. Un baix percentatge de les bombes va abastar objectius no estrictament militars. Es calcula que en aquestes operacions van morir al voltant de 5.000 militars, entre soldats i policies, i uns 1.200 civils serbis. L'OTAN no va patir cap baixa de persones en accions de combat, i les pèrdues en avions foren mínimes. En canvi, més de 100 avions serbis van ser abatuts, 120 tancs inutilitzats i uns 40 ponts destruïts. Tot això, a més d'infligir seriosos perjudicis en els objectius de suport, amb pèssimes repercussions per l'economia sèrbia, ja de per si bastant malmesa. Es calcula que el cost d'aquesta guerra podria suposar, per a Sèrbia, uns 40.000 milions de dòlars, mentre que l'OTAN pot haver invertit en aquests bombardeigs 3.000 milions (2.200 dels quals van ser aportats pels Estats Units), a més de les ajudes necessàries per la reconstrucció. Quan Milosevic va accedir a retirar les forces militars de Kosovo, va entrar en la regió una força internacional de pacificació d'unes 50.000 persones, juntament amb uns enviats especials de l'ONU. Hi van trobar proves abundants i clamoroses de l'assassinat de molts albanokosovars, a vegades famílies senceres, duts a terme per paramilitars i policies serbis, tal com molts refugiats ja havien assegurat prèviament. En vista de tot això, el Tribunal Internacional de l'Haia va acusar Milosevic de criminal de guerra i de crims contra la humanitat. La força internacional de pacificació no va poder impedir nombrosos casos de venjança per part d'alguns deportats contra serbokosovars, ni el saqueig de moltes de les seves cases. Preveient això, bastants serbis van fugir amb el seu exèrcit i molts d'altres els van seguir més tard, en veure el risc que corrien pel simple fet de ser serbis. La convivència entre serbis i albanokosovars, que havia estat difícil durant molts anys, semblava ara gairebé impossible. Els dirigents de les nacions que integren l'OTAN van justificar la seva intervenció com una acció humanitària, pel fet que Milosevic, amb la seva policia i l'exèrcit, violava fortament alguns drets humans bàsics. Si l'OTAN no hagués intervingut "no hauríem pogut dormir, de nit", va declarar el president nordamericà Bill Clinton, en acabar-se la contesa. Tony Blair, el primer ministre britànic, va mostrar-se orgullós que Occident estigués "preparat per defensar els valors de la civilització i la justícia". En recollir aquestes declaracions, un prestigiós setmanari formulava una qüestió que segurament molts tenien a la ment: "La guerra de Kosovo s'ha acabat, però el debat sobre per què l'OTAN va lluitar -per defensar principis humanitaris- tot just acaba de començar" (Time, 28 de juny de 1999, p. 6). *** La immoralitat de l'actuació de Milosevic és evident. Al·ludeix a motius nacionalistes i religiosos o pseudoreligiosos ("sagrat bressol i terra santa"). És molt possible que la seva motivació sigui ben diferent (aferrar-se al poder), però fins i tot suposant que la intenció sigui recta, la seva actuació en cap cas no pot ser-ho. Afirmar el nacionalisme serbi i defensar els territoris de Kosovo que, per a ell i per a molts serbis són el bressol de la seva nació, és legítim, però no pot dur-se a terme mitjançant la neteja ètnica, ni lesionant la dignitat de les persones, tant si pertanyen a la mateixa ètnia o religió, com si no és així. La neteja ètnica, tal com recorda la Gaudium et spes (n. 29), és intrínsecament dolenta i, a més, les principals declaracions internacionals de drets humans la condemnen. Deixant de banda això, el cas exposat presenta diverses qüestions morals de gran importància. Una d'elles és l'existència i aplicació del principi d'intervenció o ingerència externa en un país per motius humanitaris, davant la violació greu de drets humans. No és el primer cop que, davant de conflictes d'aquest tipus, s'invoca el principi d'ingerència humanitària. Somàlia i Rwanda, no gaires anys enrere, quedaren sembrats de cadàvers a causa de lluites entre clans tribals, amb neteges ètniques i les consegüents venjances. A Somàlia, entre 1991 i 1992, es produïren prop de mig milió de morts, en afegir-se la sequera i la fam a la guerra civil. La situació que es va crear allí va ser qualificada per Amnistia Internacional com "un desastre per als drets humans". Es va generar una forta reacció de solidaritat internacional que va culminar amb una intervenció armada de caràcter humanitari, dut a terme per tropes nordamericanes, franceses i canadenques, i aprovada per l'ONU el desembre de 1992. Aquesta intervenció va ser necessària per evitar que grups armats somalis obstaculitzessin l'arribada i la distribució de l'ajuda humanitària internacional. Al voltant d'aquestes mateixes dates, el Papa Joan Pau II, en el seu discurs a la Conferència Internacional sobre Nutrició (Roma, 5-11 de desembre de 1992), assenyalà l'obligatorietat de la ingerència humanitària en casos extrems. Les seves paraules foren: «La consciència de la humanitat, d'ara en endavant sostinguda per les disposicions del dret internacional humanitari, exigeix que es converteixi en obligatòria la ingerència humanitària en les situacions que posen en perill greu la supervivència de pobles sencers i de grups ètnics: es tracta d'un deure de les nacions i de la comunitat internacional». Amb motiu de la guerra de Kosovo, molts líders polítics, de forma més o menys explícita, van referir-se al principi d'intervenció o ingerència humanitària. Aquest principi, però, com totes les accions amb efectes col·laterals, exigeix una acurada consideració per a la seva justificació moral. La ingerència humanitària a Kosovo, ¿pot considerar-se una legítima defensa de tercers mitjançant la força militar? El Catecisme de l'Església Catòlica s'ocupa explícitament d'aquest supòsit (n. 2309) tot recordant que la gravetat d'una decisió com aquesta requereix tot un seguit de condicions de legitimitat moral, que ens remeten a la tradicional doctrina sobre la guerra justa: -Que el dany infligit per l'agressor sigui durable, greu i cert; la qual cosa, clarament, es donava a Kosovo. -Que es reuneixin les condicions serioses d'èxit; també aquí la resposta és afirmativa, si més no en l'aspecte militar: la desproporció entre el poder serbi i l'aliat era enorme. Aquest últim comptava amb l'oposició de Rússia i la Xina, que tenien poques possibilitats de prendre part activa en la contesa. L'OTAN tenia, a més, el recolzament de la major part de l'opinió pública dels països d'Occident, recolzament que va anar incrementant-se a mesura que arribaven les notícies dels horrors practicats pels sequaços de Milosevic. Això no obstant, l'èxit polític de la intervenció no era tan clar. ¿Suposava la intervenció militar un mitjà eficaç per solucionar els greus problemes de Kosovo? -Que tots els altres mitjans per posar fi a l'agressió hagin resultat impracticables i ineficaços. Durant bastants mesos va intentar-se, però finalment els dirigents de l'OTAN van considerar que no hi havia altre remei que bombardejar. ¿S'havien esgotat, realment, tots els altres mitjans pacífics? -Que l'ús de les armes no ocasioni mals i desordres més greus que el dany que es vol eliminar. Aquest punt juntament amb l'anterior són, segons el meu parer, els més qüestionables. A Kosovo els efectes col·laterals (morts, deportacions, sofriments, odis, destruccions…) han estat terribles, com descriu parcialment el cas. Amb tot, el que es pretenia evitar era quelcom molt greu: una neteja ètnica, amb violació de drets humans fonamentals. Coneixent amb prou certesa aquestes dades o amb una raonable previsió, podria formular-se un judici moral. Podria justificar-se la intervenció si realment no hi hagués altres mitjans, ja fos una sortida negociada, sancions econòmiques o de qualsevol altra mena, una forta pressió internacional o bé qualsevol altra mesura no militar. La qüestió clau consisteix a determinar si de debò s'esgotaren o no tots els mitjans pacífics que podrien haver evitat la neteja ètnica. Els dirigents de l'OTAN asseguren que sí, però n'hi ha d'altres que no ho veuen tan clar. És significatiu el fet que el Sant Pare mai no va aprovar els bombardeigs duríssims de l'OTAN sinó que, contràriament, insistia en la necessitat de continuar negociant per obtenir la pau. En començar la confrontació, la Santa Seu va declarar: «El recurs a la força és sempre una derrota per a la humanitat. No es pot deixar de pensar en les víctimes eventuals i en els sentiments d'odi que inevitablement provocarà». El 28 de març, Diumenge de Rams, el Sant Pare, va insistir-hi: «Mai no és tard per negociar». Poc després, el Papa va endegar un ambiciós desplegament diplomàtic per intentar trobar una solució pacífica, tot i que lamentablement no va arribar a fructificar. Encara és més evident la importància d'haver buscat alternatives no militars, en la mesura en què era previsible que Milosevic intensifiqués la neteja ètnica en començar els bombardeigs i s'obstinés a no negociar. De fet, no va fer-ho fins que no va veure una gran quantitat de serbis morts i el seu país gairebé destruït, amb el drama humà dels deportats i l'odi i els desigs de venjança que tot seguit van despertar-se. ¿Era del tot impossible trobar una alternativa? ¿Era imprevisible la gravetat dels efectes col·laterals d'una intervenció com aquella, que es proposava defensar uns drets humans que, sens dubte, havien estat greument violats? Els qui prengueren la decisió havien de considerar-ho amb la més gran prudència, i n'hauran de lliurar comptes a Déu. Ara bé, vist des de fora, no manquen motius per dubtar de la moralitat de la solució adoptada. Una altra qüestió és la de l'autoritat competent per prendre una decisió com la de bombardejar Sèrbia i Kosovo. ¿Tenia l'OTAN suficient autoritat per decidir aquesta acció militar? Respondre afirmativament a aquesta pregunta sense matisar res seria incorrecte i donaria peu a abusos. N'hi ha prou amb considerar si l'OTAN intervindria igualment en cas que les violacions de drets humans haguessin corregut a càrrec d'accions imperialistes d'algun dels països membres de la pròpia organització. A Somàlia es va actuar amb l'aprovació de l'ONU, però no pas aquí, si més no de manera explícita. Per evitar els possibles abusos de poder i per assegurar una major legitimitat moral, una acció d'aquest tipus hauria de comptar amb el vistiplau d'una autoritat mundial, imparcial i justa. Tanmateix, aquesta autoritat mundial, de fet, no existeix en l'actualitat. L'ONU, que aparentment ho podria ser, es revela ineficaç en situacions com la de Kosovo a causa de l'actual constitució del seu Consell de Seguretat, que concedeix a alguns països poderosos el dret de veto a qualsevol resolució. En aquesta situació, no es pot objectar l'autoritat de l'OTAN o d'altres països per realitzar intervencions humanitàries armades, a condició que aquestes accions estiguin sòlidament justificades. Precisament per això, abans de prendre decisions tan greus, l'OTAN -i qualsevol país- hauria de tenir molt en compte les recomanacions i judicis de les veus morals que gaudeixen d'autoritat mundial reconeguda. ¿Quines motivacions van moure els dirigents de l'ONU a decretar els bombardeigs? Aparentment eren motius humanitaris, però bé n'hi podria haver hagut d'altres. Havent acabat la guerra freda, Kosovo podria representar per als Estats Units un mitjà per donar una nova legitimació política a l'OTAN i a la presència militar nordamericana a Europa. També a la Unió Europea li convenia intervenir, tant per aconseguir una major estabilitat i seguretat a Europa, com per deixar sentir el seu poder enfront de pretensions exacerbades com les de Milosevic. No obstant això, l'existència d'aquestes altres motivacions no faria il·lícita la decisió d'intervenir, sempre que es mantinguessin els motius humanitaris com a intenció principal, ja que en qualsevol acció poden concórrer diverses motivacions, que són legítimes amb la sola condició que no siguin intrínsecament dolentes o desvirtuïn la intenció moral. Finalment, però no per això menys important, es planteja la primacia de l'ètica per damunt dels principis polítics i de la legislació positiva. Amb la intervenció militar de l'OTAN a Kosovo sembla que s'hagi trencat un important principi polític, heretat de la Il·lustració i considerat pràcticament com a absolut: la sobirania dels estats per resoldre els seus assumptes interns. La ruptura d'aquest principi es justifica amb raons ètiques. En realitat, la intervenció externa per motius humanitaris, més que contravenir aquest principi, el que fa és delimitar-lo tot subordinant-lo a un principi superior de caràcter ètic: el principi de la intervenció o ingerència humanitària. Procedir d'aquesta manera suposa que els principis ètics han d'estar per sobre dels principis polítics, la qual cosa s'adiu bé amb els ensenyaments de l'Església i amb la filosofia tradicional.

Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors

Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org