Edició digital. 2n semestre de 1999
Edició digital. 2n semestre de 1999
Joan Antoni Mateo Garcia
Joan
Antoni Mateo Garcia Professor
de l'Institut de Teologia Espiritual de
Barcelona. Jesús, segons el
testimoni dels Evangelis, va realitzar l'alliberament de
molts posseïts pel dimoni en diversos moments del seu
ministeri. Els exorcismes que realitzava il·luminen el
misteri de la seva persona i missió (cf. p. e. Mt 8,
28-34; 12, 22-45). Sense posar mai Satanàs en el
centre del seu missatge, Jesús en parla en moments
decisius i amb declaracions importants. El Senyor
comença el seu ministeri essent temptat pel Maligne
al desert (cf. Mc 1, 12-13). El Senyor adverteix
constantment els seus sobre la presència i
acció del Maligne, per exemple, al sermó de la
muntanya i al parenostre (cf. Mt 5, 37; 6, 13). En les seves
paràboles Jesús atribueix a Satanàs els
obstacles que trobava en la seva predicació (cf. Mt
13, 19), com la mala llavor sembrada en el camp (cf. Mt 13,
39). A Simó Pere li anuncia que les "portes de
l'infern" voldran prevaler per damunt de la seva
Església (cf. Mt 16, 19) i que Satanàs miraria
de garbellar-lo com el blat (cf. Lc 22, 31). En el moment de
deixar el cenacle, Crist declara imminent la vinguda del
"príncep d'aquest món" (Jn 14, 30) encara que
Ell sap que aquest personatge ja ha estat judicat i
condemnat (Jn 16, 11). Aquests fets -recorda el document de
la Congregació per a la Doctrina de la Fe Fe
cristiana i demonologia (26-6-1975)- no són casuals
ni poden ser tractats com dades fabuloses que han de ser
desmitificades. Sant Pau ha recollit els
elements més importants de l'ensenyament sobre el
Maligne i el combat espiritual. L'Apòstol parla del
drama redemptor com d'una lluita suprema del Crist contra
les potències del Mal. No dubta a afirmar que
Déu ha anul·lat la condemna que pesava sobre els
homes i que Déu ha desposseït del seu poder
Principats i Potestats, fent-ne un públic espectacle
de vençuts darrere del seguici triomfal de Jesucrist
(cf. Col 2, 15). Pau descriu l'efecte de
l'obra redemptora fent veure que aquells que eren morts com
a conseqüència de les culpes i pecats i que
vivien segons "el Príncep de les potències
dels aires, aquell Esperit que opera en els homes rebels"
(cf. Ef 2, 2), han estat salvats per gràcia i viuen
ara de la vida del Crist. Per altra banda, Sant Pau parla
«d'aquells que es perden, als quals el déu
d'aquest món ha encegat la ment incrèdula
perquè no vegin la llum del gloriós evangeli
de Jesucrist» (cf. 2 Cor 4, 4). Aquells que han estat
alliberats del domini de Satanàs corren el risc de
recaure-hi, cedint a les suggestions del Maligne (1 Cor 7,
5). Per això, l'Apòstol adverteix de no cedir
espai al Diable (cf. Ef 4, 27). La vida cristiana comporta
una lluita constant contra el dimoni i cal témer que
es retorni a la seducció de la Serp antiga (cf. 2 Cor
11, 3). Aquesta lluita es farà intensa a les
acaballes de la història quan l'Impiu, que, sostingut
per Satanàs, obrarà molts prodigis,
serà esclafat en la segona vinguda del Senyor (cf. 2
Tes 2, 7-10)2. Pau constata, en la seva
pròpia experiència apostòlica, aquesta
temible lluita, que no combat únicament persones
humanes. L'Apòstol trobà tremends obstacles a
l'evangelització (també els troba
l'Església avui) i va entendre d'on provenien. Ens
deixà un testimoni de la seva experiència
perquè aprenguem també nosaltres:
«Revestiu-vos amb l'armadura que Déu us
dóna per a poder fer front als atacs astuts del
diable. Perquè no ens toca de lluitar contra
realitats humanes, sinó contra les potències i
les autoritats, contra els qui dominen aquest món de
tenebres, contra els esperits malignes que són a les
regions celestials…» (cf. Ef 6, 11-12).
¿Tindrem els cristians d'avui el bon seny d'acollir
aquestes paraules que l'Esperit Sant ens adreça per
boca de l'Apòstol? El 22 de novembre de 1998,
el Prefecte de la Congregació per al Culte
diví i de la disciplina dels sagraments, signava el
decret de promulgació del nou ritual d'exorcismes de
l'Església Catòlica aprovat pel Sant Pare Joan
Pau II. El ritual va ser públicament presentat a
primers d'aquest any. Els mitjans de comunicació,
també els del nostre país, es feren
ressò d'aquesta noticia. En la majoria dels casos els
periodistes apuntaven una certa ironia al tema amb
observacions que reflectien una idea de fons: Com és
possible, encara avui, parlar de manera seriosa del
dimoni? La natura i acció
dels àngels caiguts no és un tema fàcil
i es presta a desviacions doctrinals o a supersticions
grolleres3. No és fàcil parlar encertadament
del dimoni, però això no significa que no
existeixi ni que l'Església dels nostres temps pugui
abandonar la lluita contra el Maligne. L'Església ha
reprovat sempre tota forma de superstició i la
preocupació excessiva o malaltissa per Satanàs
i els dimonis. Mai no ha estat aquest el tema central de la
predicació. Però això no vol dir que la
consideració del dimoni no tingui a veure amb el
missatge de la Bona Nova del Senyor ressuscitat i de la
salvació que ens ha obtingut en el seu Misteri
Pasqual, quan ha esdevingut vencedor del Maligne, del pecat
i de la mort. Ja Sant Joan Crisòstom advertia als
cristians d'Antioquia: «No es cap plaer per a mi
parlar-vos del diable, però la doctrina que aquest
tema em suggereix serà molt útil per a
vosaltres»4. Com adverteix encertadament el document de
la CDF Fe cristiana i demonologia, seria un error funest
comportar-se com si el Maligne no existís i
considerar que la redempció ja ha produit tots els
seus efectes sense que sigui necessari sostenir la lluita de
la qual ens parlen el Nou Testament i els mestres de la vida
espiritual5. La demonologia constitueix
un apartat de la teologia que ha estat darrerament oblidat.
Molts estudiants, seminaristes i futurs preveres, rarament
han sentit parlar del dimoni en les aules de les facultats
teològiques i no es difícil trobar encara
capellans i catequistes que en sentir parlar del tema
esbossen un somriure tan ple d'ingenuïtat com
d'ignorància. En el nostre ambient
secularitzat, el més còmode -però no
certament el més cristià- és no parlar
del dimoni i amagar el cap sota l'ala. I mentrestant, com
assenyalen molts observadors, el satanisme augmenta de
manera alarmant en el món actual. Una dita irònica
però encertada és aquella que afirma que la
més gran victòria del dimoni en els nostres
dies és haver aconseguit fer-nos creure que no
existeix. Això comporta no tenir-lo present i no
preocupar-se per lluitar contra ell, quedant d'aquesta
manera desarmats davant un temible enemic del qual no som
conscients. Aquesta actitud evasiva no concorda pas amb el
testimoni bíblic i eclesiàstic del qual
s'aparta qui nega l'existència del diable. Ja fa vora dos mil anys,
el Príncep dels Apòstols i primer Papa, Sant
Pere, advertia amb paraules clares als cristians del seu
temps de guardar-se de les insídies del diable. El
text és meditat cada setmana en la lectura breu de
les completes del dimarts: «Sobrii estote, vigilate.
Adversarius vester Diabolus tamquam leo rugiens circuit
quærens quem devoret. Cui resistite fortes fide»
[«Estigueu atents, vetlleu! El vostre acusador, el
diable, ronda rugint com un lleó, buscant si pot
engolir algun de vosaltres. Resistiu-li ferms en la fe,
sabent que els mateixos sofriments els han de suportar tots
els vostres germans que hi ha al món] (1 Pe 5,
8-9). Dos mil·lennis
després, un successor de Pere i Vicari de Jesucrist,
el papa Pau VI, tornava a advertir dramàticament
sobre aquesta terrible realitat: «Davant de la
situació de l'Església d'avui, tenim el
sentiment que, per algunes fissures, el fum de
Satanàs ha entrat en el poble de Déu. Veiem el
dubte, la incertesa, la problemàtica, la inquietud,
la insatisfacció, l'enfrontament. Ja no es té
confiança en l'Església, es confia en el
primer profeta que acaba d'arribar… sense tenir en
compte que nosaltres ja posseim la vertadera Vida i que
Nosaltres en som mestres… Es creia que després
del Concili el sol hauria brillat damunt la història
de l'Església, però en lloc del sol hem tingut
els núvols, la tempesta, les tenebres, la recerca i
la incertesa. Hem promogut l'ecumenisme i ens separem cada
dia més els uns dels altres… Com ha pogut
produir-se tot això? Una potència adversa ha
intervingut. El seu nom és el diable: aquest
ésser misteriós al qual es refereix Sant Pere
en la seva carta (1 Pe 4, 8-9)… Nosaltres creiem en
l'acció que Satanàs exerceix avui en el
món…»6 La fe de l'Església
afirma clarament l'existència del Maligne i la seva
acció, tot i que reconeix el seu caracter
misteriós. El document de la CDF del 26 de juny de
1975 acaba amb unes paraules que sempre hem de tenir ben
presents en aquest tema: «La realitat
demonològica, testificada concretament per
allò que anomenem el Misteri del Mal, roman encara
avui com un enigma que envolta la vida cristiana. Nosaltres
no sabem millor que els Apòstols per què ho
permet el Senyor ni com ho fa servir per als seus
designis». El mateix any 1972,
concretament en l'audiència general del 15 de
novembre, Pau VI tornava a recordar a l'Església la
misteriosa realitat del diable: «El pecat és
efecte de la intervenció en nosaltres i en el nostre
món d'un agent obscur i enemic, el dimoni. El Mal no
és solament una deficiència. És el fet
d'un ésser viu, espiritual, pervertit i pervertidor.
Realitat terrible, misteriosa i temible. S'aparten de
l'ensenyament de la Bíblia i de l'Església
aquells que refusen reconèixer la seva
existència o que en fan un principi autònom
que no té, com tota criatura, el seu origen en
Déu, o que l'expliquen com una pseudo-realitat, una
invenció de l'esperit per personificar les causes
desconegudes dels nostres mals»7. Es tracta d'una realitat
misteriosa, però clarament testificada per les fonts
de la revelació. L'acció del Maligne i la
lluita contra ell per part de l'Església tenen, al
meu parer, molt a veure amb la situació actual de
l'Església. A propòsit d'aquesta darrera
consideració vull evocar el testimoni del
famós exorcista Gabriele Amorth sobre la suposada
visió del diable que va tenir el Papa Lleó
XIII i de les pregàries d'exorcisme que va manar
resar a tota l'Església aquell Pontífex8.
Abans de la reforma litúrgica portada a terme
després del concili Vaticà II, el celebrant i
els fidels s'agenollaven en acabar la Missa per recitar una
oració a la Verge Maria i una altra a Sant Miquel
Arcàngel (pregària que, per cert, ha estat
recuperada pel nou Ritual d'exorcismes i que els fidels
poden fer servir lliurement9). La pregària en
qüestió diu en la seva versió llatina:
«Sancte Michael Archangele, defende nos in prœlio.
Contra nequitiam et insidias diaboli esto præsidium.
Imperet illi Deus, supplices deprecamur. Tuque, Princeps
militiae cælestis, Satanam, aliosque Spiritus Malignos
qui ad perditionem animarum pervagantur in mundo, divina
virtute in infernum detrude. Amen». Don G. Amorth es pregunta
sobre l'origen d'aquesta pregària i diu (seguint el
que va escriure el P. Domenico Pechenino a "Ephemerides
Liturgicae"10): «No recordo exactament l'any. Un
matí, el Sant Pare Lleó XIII havia celebrat la
Santa Missa i, com de costum, estava assistint a una altra
en acció de gracies. De sobte, vaig veure que
aixecava el cap de manera enèrgica i mirava alguna
cosa per damunt del celebrant. Mirava fixament, sense tancar
els ulls per res, però amb un aspecte de terror i de
meravella, canviat el color de la seva cara. Li passava
alguna cosa gran i estranya. »Finalment, com
retornant a ell, amb un lleuger però enèrgic
gest, es lleva. Veiem que s'encamina al seu despatx privat.
Els familiars el segueixen amb pressa i ansietat. Li diuen:
"Sant Pare, us trobeu bé? Necessiteu alguna cosa?"; i
ell respon: "Res, res". Transcorreguda mitja hora fa cridar
el Secretari de la Congregació de Ritus i, donant-li
un foli, mana que sigui imprès i enviat a tots els
bisbes diocesans del món. Què contenia? La
pregària que resem en acabar la Missa amb el poble
amb la súplica a Maria i l'encesa invocació al
Príncep de les milícies celestials, implorant
Déu que torni a llençar Satanàs a
l'infern». La pregària va ser
enviada als bisbes l'any 1886. Referint-se a ella, diu el
Cardenal Nasalli Rocca: «Lleó XIII va escriure
personalment aquesta oració. La frase "[els
dimonis] que vaguen pel món per a perdre les
ànimes" té una explicació
històrica que ens va ser referida en diverses
ocasions pel seu secretari particular, Mons. Rinaldo Angeli.
Lleó XIII va experimentar veritablement la
visió dels esperits infernals que es concentraven
damunt la Ciutat Eterna; d'aquesta experiència va
néixer l'oració que ell va voler estendre a
tota l'Església. Ell la pronunciava amb veu vibrant i
potent: la varem sentir moltes vegades a la Basílica
Vaticana. I no només això, sinó que va
escriure de puny i lletra propis un exorcisme especial
contingut en el Ritual Romà (edició de 1954,
tit. XII, c. III, pp. 863 ss.). El Papa recomanava als
bisbes i sacerdots que repetissin sovint aquest exorcisme en
les seves diòcesis i parròquies. Ell, per la
seva part, el recitava freqüentment al llarg del
dia»11. Seria molt convenient
restaurar aquestes pregàries, com també
traduir més exactament la darrera petició del
parenostre que ha de dir "guardeu-nos del Maligne" i no pas
"ans deslliureu-nos de qualsevol mal", com resem actualment
. "Qualsevol mal" pot ser un mal de queixals, i és
més que això. El diagnòstic de
Pau VI, l'any 1972 ens sembla encara avui molt vàlid
i encertat. Avui, però, providencialment,
l'Església pren una consciència més
viva de la necessitat de lluitar amb eficàcia contra
l'enemic comú del gènere humà. El nou
ritual d'exorcisme i les pregàries per l'alliberament
del mal que l'acompanyen poden ser un pas endavant en
aquesta lluita13. Cal conèixer el
Maligne per lluitar encertadament contra Ell. Molts poden
pensar que és una cosa passada de moda insistir avui
en aquest tema. Nosaltres pensem amb Pau VI que aquest
és un dels temes més urgents per afrontar
avui. Parodiant una frase de Sant Agustí sobre el
pecat original jo diria que aquesta realitat, la del diable,
és «nihil obscurius ad intelligendum, sed nihil
magis necessarium ad loquendum»: res més
difícil per entendre, res més necessari de
parlar… En el discurs de
l'audiència del 15 de novembre de 1972, Pau VI
declarava: «¿Quines són les necessitats
més grans de l'Església? Que no us meravelli
com a simplista o fins i tot supersticiosa o irreal la
nostra resposta: Una de les més grans necessitats de
l'Església és la defensa contra aquest mal que
anomenem dimoni». Certament, com observa Don G. Amorth,
les paraules del Papa superen el restringit camp dels
exorcismes, però és també cert que
l'inclouen14. El nou ritual d'exorcismes
en el seu prœmium i en els prænotanda resum i
recorda les principals conviccions de la fe de
l'Església sobre l'existència i acció
del Maligne i sobre la lluita que els cristians hem de
portar a terme15. Abans d'exposar els
diversos moments de l'exorcisme i la manera de procedir
segons el nou ritual, cal que tinguem molt present el que
diu el Catecisme de l'Església Catòlica:
«Quan l'Església demana públicament i amb
autoritat, en nom de Jesucrist, que una persona o un objecte
sigui protegit contra la influència del Maligne i
sostret al seu domini, es tracta d'exorcisme. Jesús
el va practicar i d'Ell té l'Església el poder
i l'encàrrec d'exorcitzar. En una forma simple,
l'exorcisme es practica en la celebració del
baptisme. L'exorcisme solemne, anomenat "gran exorcisme",
únicament pot ser practicat per un sacerdot i amb el
permís del bisbe. Cal procedir-hi amb
prudència, observant estrictament les regles
establertes per l'Església. L'exorcisme pretén
expulsar els dimonis o alliberar de la influència
demoníaca, i això per l'autoritat espiritual
que Jesús ha confiat a la seva Església. Molt
diferent és el cas de les malalties, sobretot
psíquiques, l'atenció de les quals pertany a
la ciència mèdica. Per tant, abans de celebrar
l'exorcisme, és important d'assegurar-se que es
tracta d'una presència del Maligne, no pas de cap
malaltia»16. El ritual de 1999
dóna els elements bàsics de discerniment i les
normes fonamentals a observar per procedir a l'exorcisme17.
El ritual especifica que el ministre ordinari és el
bisbe, el qual pot delegar a un prevere idoni i amb la
deguda preparació per aquest ministeri (atque ad hoc
munus specifice præparato). Cal ser prudent i no
creure amb massa facilitat que es tracta d'una
presència diabòlica. També cal evitar
descartar per principi una possible acció del
Maligne. Cal acudir a metges amb sentit de les coses
espirituals i evitar tot allò que pugui afavorir la
superstició. Convé procedir quan es té
certesa moral de l'acció diabolica. El ritual ofereix
alguns indicis: parlar o entendre llengues desconegudes,
posseir força extraordinaria, conèixer i veure
coses ocultes i distants, aversió a Déu i a
les realitats sagrades… Cal evitar l'espectacle i no
acceptar a l'exorcisme cap presència dels mass
media. Els diversos moments
del ritual d'exorcisme són els següents: El
ritu comença amb l'aspersió de l'aigua
beneïda segons la fórmula que proposa el ritual.
Segueix la pregària lletànica d'alliberament.
Després es poden recitar alguns salms i
pregàries. Es proclama l'Evangeli, signe de la
presència de Jesucrist. Després s'imposen les
mans sobre la persona a alliberar i també es pot fer
el signe de exsufflatio (bufar a la cara). Seguidament es
recita el Símbol de la fe o es renoven les promeses
baptismals. Segueix la pregària dominical. Es
procedeix aleshores a l'ostensió de la Santa Creu. Es
reciten les fórmules de l'exorcisme: primer la
deprecativa en què es prega a Déu per
l'alliberament de la persona i seguidament la fòrmula
imperativa en què es mana al dimoni que surti. Tot
aquest ritual es va repetint (en una o diverses
celebracions) fins que s'aconsegueix l'alliberament
definitiu. Es clou el ritual amb un càntic
d'acció de gracies, una pregària i una
benedicció. El nou ritual demana donar
molta importància als signes i gestos que provenen
dels exorcismes del catecumenat: el signe de la creu, les
imposicions de mans, l'exsufflatio i l'aspersió amb
l'aigua beneïda. Probablement, i a
Déu gràcies, l'exorcisme major en cas de
veritable possessió diabòlica serà una
celebració molt poc freqüent. Amb tot, és
de desitjar que a cada diòcesi hi hagi un sacerdot
preparat per atendre els fidels i ajudar-los a discernir.
Els exorcistes experimentats diuen que els casos de
possessió son raríssims però que
abunden les obsessions i infestacions diabòliques.
Una bona manera de contribuir-hi, en la pastoral
ordinària, podria ser revaloritzar signes i
pregàries que ja existeixen però que a vegades
no s'utilitzen degudament: els exorcismes baptismals amb la
unció de l'oli dels catecúmens, el signe
sagramental de l'aigua beneïda a l'Església, les
benediccions (de cases, animals, aliments i altres
objectes)… I una cosa molt més important encara
és la praxi habitual del sagrament de la
penitència. Com molt bé indica el nou ritual,
el cristià, consagrat en el baptisme per a la lluita
contra el Maligne, prossegueix amb èxit aquesta
lluita per la «reiterada recepció del sagrament
de la penitència». Al darrere de la
debilitació de la fe, del ressorgiment del
diabòlic i de molts altres mals de la nostra
Església hi ha, sens dubte, l'abandó
escandalós del sagrament de la penitència.
L'acció extraordinària del Maligne no
és abundant. El seu camí ordinari és la
temptació i la incitació al pecat, i
això, si el cristià no pren mesures, obre la
porta a moltes altres actuacions del Diable. El nou ritual conté
també dos apèndixs interessants. En el primer
recull un especial exorcisme que por ser emprat en
circumstàncies especials quan ho consideri el bisbe
diocesà. Es tracta d'una lluita contra altres
presències i atacs del Maligne diferents de la
possessió pròpiament dita de les persones. Pot
referir-se a casos d'infestació (sobre objectes,
cases, animals…) o circumstàncies particularment
difícils de la vida de l'Església. El segon apèndix
conté un recull de súpliques i
pregàries que els fidels, lliure i privadament, poden
fer servir en la lluita que sostenen contra els poders de
les tenebres. És d'esperar que tot aquest ric
material serà ben aviat traduït a la llengua
catalana, i fidels i sacerdots puguin disposar dels elements
que forneix el nou ritual. Amb permís de la
Congregació es pot seguir utilitzant el ritual
anterior. Per a aprofundir tota
aquesta rica i complexa temàtica recomanem al lector
que acudeixi a bibliografia competent.
"Guardeu-nos
del Maligne". El testimoni de Jesús i de Sant
Pau.
L'Església
recorda: El Maligne existeix i actua.
El nou ritual
d'exorcismes. Estructura i continguts.
TEMES D'AVUI
Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors
Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org
disseny: carlosvelillagiménez