Edició digital. 2n semestre de 1999

Joan Garcia Llobet

Joan Garcia Llobet Doctor en Teologia.                 Joan Pau II dirigint-se a l'Estadi Azteca de la capital mexicana el 25 de gener de 1999.

Del 16 de novembre al 12 de desembre de 1997 va tenir lloc a Roma l'Assemblea Especial del Sínode dels Bisbes per a Amèrica. Aquest Sínode Especial estava anunciat a la Carta Apostòlica Tertio Millennio Adveniente, com a preparació per al Jubileu de l'any 2000. L'objectiu de l'assemblea era estudiar el problema de la nova evangelització en les dues parts del continent i la qüestió de la justícia i de les relacions econòmiques internacionals, tenint en compte la gran desigualtat entre el nord i el sud. El tema del Sínode fou anunciat com Trobada amb Jesucrist viu, camí per a la conversió, la comunió i la solidaritat a Amèrica. Fruit dels seus treballs ha estat l'Exhortació Apostòlica Ecclesia in America promulgada pel Papa Joan Pau II a Mèxic el dia 22 de gener del 1999. A grans trets, pot dir-se que la substància del document consisteix en una presentació dels principis teològics, dels quals els cristians han de partir per tal d'assolir els seus objectius apostòlics, una anàlisi de la realitat americana i una senyalització del camí que cal seguir i dels mitjans que convé emprar: Conversió, Comunió, Solidaritat i nova Evangelització. El document consta d'una introducció, sis capítols i una conclusió. Els continguts són expressats de forma concreta i l'estil de l'Exhortació és planer. Les anàlisis i propostes que s'hi formulen s'assemblen, en part, a altres intervencions del Magisteri, confirmant-ho; altres, però, tenen un caràcter més específic i original: en aquestes darreres procuraré centrar la meva exposició. Al primer capítol, L'encontre amb Jesucrist viu, s'ofereix una contemplació de les trobades personals i comunitàries amb Jesucrist que narren els Evangelis. Els llocs privilegiats d'encontre amb el Crist, avui, serien: l'Escriptura, l'Eucaristia i les persones, especialment els pobres. Abans s'ha parlat de Maria, per mitjà de la qual ens trobem amb Jesús. D'ella es diu suggestivament que a la seva intercessió es deu l'enfortiment de la fe dels primers deixebles (Jn 2, 11). Al segon capítol L'encontre amb Jesucrist en l'avui d'Amèrica, s'analitza la situació dels homes i de les dones d'Amèrica i la seva trobada amb el Senyor. Penso que, tot seguint el criteri expressat més amunt de centrar-nos ara en el que el document té de més específic o novedós, cal subratllar: -La veu d'alerta al greu obstacle que suposa la globalització cultural, produïda per la força dels mitjans de comunicació social «que imposen pertot noves escales de valors, sovint arbitràries i en el fons materialistes, davant les quals és molt difícil de mantenir viva l'adhesió als valors de l'Evangeli (nº 20)». -El fenomen de la urbanització creixent, qualificat pels Pares sinodals com a repte constrenyedor davant el qual afirmen que «així com l'Església va saber evangelitzar la cultura rural durant segles, avui està cridada a portar a terme una evangelització urbana metòdica i capil·lar (nº 21)». -La corrupció "sense límits", especialment per part dels dirigents. A propòsit de l'aclaparador deute extern, s'assenyala que «sumes ingents, obtingudes mitjançant préstecs internacionals, de vegades s'han destinat a l'enriquiment de persones concretes». El tercer capítol es titula Urgència de la crida a la conversió. En ell es proposen alguns principis i mitjans prioritaris per a la conversió: -Superar la divisió entre fe i vida. «En efecte, quan existeix divisió, el cristianisme solament és nominal (nº 26)». -Un nou estil de vida, «una mirada contemplativa de la realitat que permetrà reconèixer Déu sempre i en totes les coses; contemplar-lo en totes les persones; buscar la seva voluntat en tots els esdeveniments (nº 32)». -Freqüència de la confessió: «Els Pares sinodals demanen justament que els sacerdots dediquin el temps degut a la celebració del sagrament de la Penitència, i que, amb insistència i vigor, invitin els fidels a rebre'l, sense que els pastors descuidin la seva pròpia confessió freqüent» (nº 32). El quart capítol, sobre la Comunió, és un dels més amplis i variats, ja que es refereix a tots els subjectes de l'Església i al seu paper dins ella. Em sembla particularment interessant la crida a renovar la institució parroquial. A propòsit de les parròquies urbanes es diu: «Les dificultats són tan grans que les estructures pastorals normals resulten inadequades i les possibilitats d'acció apostòlica notablement reduïdes. (…) Una clau de renovació parroquial, especialment en les parròquies de les grans ciutats, tal vegada pot trobar-se en la consideració de la parròquia com a comunitat de comunitats i de moviments (nº 41)». -Sobre el laïcat es recorda que, «tot i que cal estimular l'apostolat intraeclesial dels laics, s'ha de procurar que aquest apostolat coexisteixi amb l'activitat pròpia dels laics, en la qual no poden ser suplerts pels sacerdots: l'àmbit de les realitats temporals (nº 44)». -I sobre el jovent diu: «Cal una pastoral que arribi als joves en els seus propis ambients, com ara l'escola, la universitat, el món del treball o l'ambient rural. (…) I, què fer amb els joves que manifesten comportaments adolescents d'una certa inconstància i dificultat per assumir compromissos seriosos per sempre? Davant aquesta manca de maduresa cal invitar els joves a ser valents, ajudant-los a apreciar el valor del compromís per tota la vida, com és el cas del sacerdoci, el de la vida consagrada i el del matrimoni cristià (nº 47)». Al cinquè capítol es tracta de la Solidaritat; d'ella es diu que és fruit de la Comunió. S'hi enumeren i es revisen extensament els problemes més greus que colpeixen el continent americà, i es proposen principis de solució. Un d'aquests, repetit amb insistència pel Romà Pontífex, és la globalització de la solidaritat davant la globalització econòmica i les seves mancances, que afecta Amèrica d'una forma especial. La doctrina social de l'Església aporta una valuosa contribució a aquesta problemàtica: és «la visió moral que intenta assistir els governs, les institucions i les organitzacions privades per tal que configurin un futur congruent amb la dignitat de cada persona», tot procurant evitar «la pèrdua de les cultures locals a causa d'una malentesa homogeneïtzació (nº 55)». Mereix un esment particular el refús terminant -si no es vol usar la paraula condemna- del neoliberalisme tal com és descrit al nº 56 de l'Exhortació, sota l'epígraf Pecats que criden al cel: «Cada cop més, en molts països americans impera un sistema conegut com "neoliberalisme"; un sistema que, tot fent referència a una concepció economicista de l'home, considera els guanys i les lleis del mercat com paràmetres absoluts, en detriment de la dignitat i del respecte a les persones i als pobles. Aquest sistema s'ha convertit, de vegades, en una justificació ideològica d'algunes actituds i maneres d'obrar en el camp social i polític, que causen la marginació dels més febles. De fet, els pobres són cada cop més nombrosos, víctimes de polítiques determinades i d'estructures sovint injustes». L'últim capítol de l'Exhortació orienta la nova evangelització a Amèrica. Partint de Jesucrist com a Bona nova i primer Evangelitzador, s'examinen els principals àmbits i mitjans d'evangelització. Em sembla interessant ressaltar dues qüestions: l'evangelització dels dirigents i les lliçons que semblen desprendre's de l'extensió de les sectes: -L'evangelització dels dirigents ha estat negligida; no ens han de sorprendre, doncs, les conseqüències. s, insistint principalment en la formació de les seves consciències mitjançant la doctrina social de l'Església (nº 67)». -Quant al desafiament de les sectes, s'hi indica la conveniència «de fer una revisió dels mètodes pastorals emprats, de manera que cada església particular ofereixi als fidels una atenció religiosa més personalitzada que consolidi les estructures de comunió i missió, i utilitzi les possibilitats evangelitzadores que ofereix una religiositat popular purificada. (…) Per altra banda, com van assenyalar alguns Pares sinodals, cal preguntar-se si potser una pastoral orientada de manera exclusiva a les necessitats materials dels destinataris no ha acabat decebent la fam de Déu que tenen aquells pobles» (nº 73). A la Conclusió del document, el Sant Pare redacta una oració per les famílies d'Amèrica, tot convidant-les a esdevenir esglésies domèstiques, on es visqui i es transmeti la fe, on es resi en comú. Moltes altres qüestions de primer ordre i de gran interès s'aborden en aquesta Exhortació apostòlica: els drets humans, les drogues, l'ecologia, la dona, la família, l'armament, la cultura de la mort, els pobles indígenes, els immigrants, etc. El lector de qualsevol latitud hi trobarà llum i criteris d'actuació aplicables, en bona part, a la pròpia vida i al propi entorn.

Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors

Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org