Edició digital. 2n semestre de 1999

Jaume Aymar i Ragolta

Jaume Aymar i Ragolta Doctor en Història de l'Art. Degà de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya.

I. La bellesa salvarà el món La Carta del Sant Pare Joan Pau II als Artistes (Ciutat del Vaticà, 1999) és un escrit de maduresa, que recull alguns dels punts del magisteri del pontífex en aquest camp. Està escrita en l'estil característic i personal de Karol Wojtyla. Podríem dir que la lletra no és cartesiana, sinó que descriu un itinerari en espiral, una mena d'escala de cargol, un creixement progressiu cap a una major claror. Comença parlant de l'artista, després fa una consideració sobre l'art, més endavant glossa -a grans trets- les principals etapes de la història de l'art, es detura en la relació recíproca entre art i església i, gairebé al final, torna a parlar directament als artistes. Acaba amb una punta de sageta: tot citant F. Dostoievski parla de la Bellesa que salvarà el món. L'endreça és molt bella: «A aquells qui, amb apassionat lliurament, busquen noves "epifanies" de la bellesa, per tal d'oferir-les al món a través de la creació artística». Aquesta dedicatòria conté, com un preludi, tots els elements que després es desenvoluparan en la lletra. I tota la carta està amarada d'un sentiment positiu i afectuós envers els artistes. La Carta se situa en el camí del diàleg fecund de l'Església amb els artistes, un diàleg que, en 2000 anys d'història «no s'ha interromput mai», i que es presenta ric en perspectives de futur, en el llindar del tercer mil·lenni. El Papa mostra tothora un tarannà optimista: molts creuen que el diàleg Església-món de les arts, avui és pràcticament inexistent. No és així: el mateix Joan Pau II, en un capteniment paradigmàtic i exemplar, al llarg del seu pontificat, ha donat la mà a artistes, músics, cantants, pintors, escultors…   II. Un Papa amic dels artistes «Em sento molt unit a vosaltres per experiències que es remunten molt enrere en el temps i que han marcat de manera indeleble la meva vida» (nº 1). El propi pontífex apel·la a la seva experiència d'artista (cal no oblidar que el jove Karol Wojtyla fou membre d'una companyia teatral, actor, rapsode i, ell mateix, autor d'obres teatrals). Anys després, en visitar l'òpera de la Scala de Milà va anomenar els artistes "els meus amics" i els va convidar a estar presents "amb el magisteri del vostre art", en l'acció evangelitzadora de l'Església. Quan va visitar Venècia va matisar el perfil religiós de l'art en dir que: «porta l'home a tenir consciència de la inquietud que hi ha al fons del seu ésser, que ni la ciència ni la tècnica aconseguiran mai de satisfer». D'una gran bellesa formal i de contingut va ser la seva homilia de la Santa Missa al terme dels treballs de restauració dels frescos de Miquel Àngel (8 d'abril del 1994). Joan Pau II situa els artistes en un lloc molt alt perquè els defineix com a "genials constructors de bellesa" i els presenta com a associats al misteri de la creació de Déu (nº 1). El Sant Pare considera que, en la creació artística, l'home es revela, "més que mai", imatge de Déu. Assenyala també la peculiaritat de la vocació artística (nº 2). És un punt més especialment filosòfic: distingeix i, alhora, connecta l'artista, en el sentit específic de la paraula, i el fet que, a cada ésser humà se li confia la tasca d'ésser artífex de la pròpia vida, entesa per tant, d'alguna manera, com una obra d'art. Quan Joan Pau II va declarar beat a Fra Angèlic, va afirmar que «creava les seves obres i simultàniament es creava a ell mateix». El Papa reprèn aquí una qüestió antiga, la connexió entre la moral i l'art «que es condicionen profundament de manera recíproca: l'artista s'expressa a si mateix en l'obra d'art i hi descobreix la pròpia personalitat» (nº 2). Alhora es comunica amb els altres. Per això diu amb agudesa que «la història de l'art no és sols història de les obres, sinó també història dels homes» (nº 2). Quan la història de l'art s'ha cosificat, les obres han esdevingut mudes. Quan hom fa l'esforç de descobrir-hi l'artista que hi batega al darrere, la història de l'art s'humanitza i pren tota la seva significació. Més endavant (nº 9) explicarà com els grans artistes del Renaixement i del Barroc, continuen parlant des dels palaus vaticans des d'on ell mateix escriu aquesta carta. En la mateixa línia se situa el punt 3er, quan parla de la íntima connexió entre allò que és bo i allò que és bell. Es refereix al talent artístic que no pot ser malgastat, sinó posat al servei del bé comú. Més endavant (nº 7) recuperarà la relació d'allò que és bell amb allò que és veritable, tot establint, doncs, la connexió tan escolàstica entre els universals veritat, bondat i bellesa. En la seva recent encíclica Fides et ratio, diu que «la fe mou la raó a sortir del seu aïllament i a apostar, de bon grat, per allò que és bell, bo i veritable» i, tot parlant de la capacitat de la raó d'elevar-se més enllà del contingent, per anar cap a l'infinit, Joan Pau II afirma: «la literatura, la música, la pintura, l'escultura, l'arquitectura i qualsevol altre fruit de la seva intel·ligència creadora, es converteixen en camí a través del qual pot manifestar el seu afany de recerca». Es refereix a continuació al servei social qualificat que presten els artistes i apunta l'espiritualitat d'aquest servei. L'artista no queda reclòs en una torre d'ivori, sinó que «contribueix a la vida i al renaixement d'un poble» (nº 5). Joan Pau II s'endinsa, després, en una consideració teològica de gran actualitat: com l'Encarnació actua com a «animació i desafiament per als cristians». El misteri de l'Encarnació, és precisament el que celebrem en el Gran Jubileu de l'any 2000. ¿No serà aquesta data una bona avinentesa per a desenvolupar la creació artística, íntimament lligada a la nova evangelització que ell ha proclamat a bastament? Tot seguint el pintor jueu Marc Chagall (Vitebsk, Rússia, 1887- Saint Paul-de-Vance, 1985) el Papa es refereix a la Sagrada Escriptura com a "atles iconogràfic", perquè les seves imatges: a) han beneficiat l'experiència d'oració i de vida; b) han representat una concreta mediació catequètica; c) per a creients i no creients són reflex del misteri insondable que ens envolta i és present al món. Afirma més endavant que «tota forma autèntica d'art és, a la seva manera, una via d'accés més profunda de l'home i del món. Això explica que la plenitud evangèlica de la veritat va suscitar, des del principi l'interès dels artistes» (nº 6).   III. L'afinitat art i fe El Sant Pare, aleshores, fa un recorregut per les grans etapes de la història de l'art, tant de les arts plàstiques com de la música o de la poesia, tant d'Occident com d'Orient. No pot obviar la separació moderna entre el món de l'art i el món de la fe, deguda «a una forma d'humanisme caracteritzada per l'absència de Déu». Joan Pau II formula una afirmació molt valenta: «l'art, fins i tot, més enllà de les seves expressions més típicament religioses, quan és autèntic té una íntima afinitat amb el món de la fe, de manera que, fins en les condicions de major desafecció de la cultura respecte de l'Església, l'art continua essent una mena de pont vers l'experiència religiosa (…) fins i tot quan esgratinya les profunditats més fosques de l'ànima o els aspectes més desconcertants del mal l'artista es fa, d'alguna manera, veu de l'expectativa universal de redempció» (nº 10). El Papa així renova aquell famós oferiment fet per Pau VI als artistes (7 de maig de 1964): «L'Església espera que d'aquesta col·laboració sorgeixi una renovada epifania de bellesa» pròpia del nostre temps. Recull també la salutació dels Pares Conciliars quan deien que el món té necessitat de la bellesa per no caure en la desesperança. Joan Pau II, en una ocasió, ja havia apuntat als artistes de Bèlgica: «l'art és una crida a l'esperança». En la Carta que comentem, tot citant el P. Chenu diu: «l'historiador de la teologia faria un treball incomplet si no reservés la deguda atenció a les realitzacions artístiques… veritables llocs teològics» (nº 11). Afirma la necessitat que té l'Església dels artistes (literats, figuratius, músics i arquitectes) i, recíprocament, la necessitat que aquests tenen de l'Església com a font d'inspiració i àmbit on es plantegen les preguntes personals i es cerquen respostes existencials definitives. Expressa seguidament el triple objectiu fonamental de la Carta: 1. Confirmar l'estima del Sant Pare envers els artistes. 2. Contribuir a recomençar una cooperació més profitosa entre l'art i l'Església. 3. Redescobrir la profunditat de la dimensió espiritual i religiosa de l'art de tots els temps. La Carta és profundament trinitària: si en els primers capítols es referia a Déu Pare creador, ara hi ha una referència a Jesucrist i una altra a l'Esperit. Els artistes han de dir, amb la riquesa de llur genialitat, «que en Crist el món ha estat redimit». Vet aquí que les creacions artístiques poden prestar el seu concurs a la nova evangelització! I una altra a l'Esperit: «en tota inspiració autèntica hi ha una certa vibració d'aquell buf amb el qual l'Esperit creador impregnava des del principi l'obra de la creació» (nº 15). Dèiem que la Carta té una punta de llança: és la força evangelitzadora de l'artista. Un procés que el Sant Pare només enuncia: l'artista provoca l'esbalaïment, la capacitat de meravellar-se, aquest és font d'entusiasme i aquest, al seu torn, porta a l'oceà de la bellesa on es converteix en admiració, embriaguesa i goig inexpressable (nº 16). D'aquest esbalaïment o capacitat de meravellar-se en parla també a la Fides et ratio quan es refereix a la contemplació de la creació i comenta «l'ésser humà se sorprèn en descobrir-se immers en el món en relació amb els seus semblants amb els quals comparteix el seu destí. D'ací arrenca el camí que el portarà a la descoberta d'horitzons, de coneixements sempre nous. Sense la capacitat de meravellar-se, l'home cauria en la repetitivitat i, seria incapaç de viure una existència veritablement personal». Acaba invocant Maria, la tota pulchra que innombrables artistes han plasmat. Cita també Adam Michiewicz: «del caos sorgeix el món de l'esperit». Per difícils que puguin semblar els moments actuals, la bellesa salvarà el món!

Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors

Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org