Edició digital. 2n semestre de 1999

Isabel Viladomiu Olivé

Isabel Viladomiu Olivé Psicòloga clínica. Màster en Bioètica i Dret.                                                     L'ovella Dolly, el primer mamífer clonat amb éxit a partir de cèl·lules adultes, amb els seus tres primers anyells.

La bioètica, com a ciència, encara és molt jove. El seu objecte és la recerca de respostes als problemes que les noves tècniques d'intervenció sobre la vida humana plategen. És una disciplina prou singular, que requereix coneixements globals -que no vol dir superficials- de filosofia i d'ètica, d'antropologia, d'història, de deontologia professional i de dret; alhora, com que els grans dilemes ètics en l'aplicació dels avenços biotecnològics sorgeixen en l'àmbit de la medicina i de la biologia, el bioètic ha de tenir coneixements mèdics i biològics, tot i que pugui no pertànyer a aquestes professions. Des que, l'any 1970, l'oncòleg nordamericà Potter va fer servir per primer cop el mot "bioètica" -notablement descriptiu: "ètica de la vida"- s'han anat acumulant les publicacions sobre la matèria. Aquesta proliferació de referències bibliogràfiques mostra l'interès que desvetlla, no solament entre els experts, sinó també entre el públic no especialitzat, que rep la informació dels avenços científics -malauradament, no sempre de forma clara- a través dels mitjans de comunicació.   I. Per què cal que hi hagi experts en bioètica? El despertament de la bioètica ha posat al descobert «la cruel evidència que no sabem ben bé què som»1. Aquesta és la causa principal de les discòrdies bioètiques, ja que, en partir d'ideologies molt diverses, entre els científics no hi ha consens sobre què és l'ésser humà. Per això, com diu Lluís Clavell, «la funció del filòsof cristià és particularment greu i exigent en aquest temps, en què vivim una crisi de la veritat, potser la més profunda de totes les èpoques»2. En aquest temps de crisi de la veritat, cal arribar a la veritat sobre l'ésser humà. Només així serà possible determinar quin és el tracte que s'ha de donar a la vida humana, a la vida física de cada persona en particular. No n'hi ha prou amb un acord consensuat per una majoria: cal que estigui fonamentat en la realitat ontològica de tot ésser humà, perquè el que està en joc no és una realitat circumstancial, sinó la pròpia dignitat humana. No cal dir que la biotecnologia aporta molts beneficis pel que fa al domini i a la guarició de les malalties. Hi ha qui fins i tot considera que, des del punt de vista biomèdic ens trobem a l'inici d'una nova època, l'era genètica, ja que els moderns estudis genètics estan obrint una línia terapèutica insospitada. Però, al mateix temps, aquests mateixos avenços fan que s'alci una ombra de temor. Per primer cop en la història, la biotecnologia fa possible, per exemple, la producció d'éssers humans en el laboratori mitjançant les tècniques de reproducció assistida, el desenvolupament de teràpies gèniques a partir de cèl·lules embrionals, la clonació de mamífers i el manteniment amb vida vegetativa de persones clínicament mortes. La preocupació pel respecte de la dignitat humana, per damunt de tot avenç mèdic o científic, va sorgir molt aviat en la història, com ho palesen els més antics codis deontològics dels quals tenim notícia. Però van ser els abusos comesos als camps de concentració nazis, durant la Segona Guerra Mundial, que alertaren tothom de la necessitat d'establir principis i normes d'actuació en l'àmbit biomèdic. L'any 1947, es va fer constar aquesta necessitat al Codi de Nüremberg sobre l'experimentació humana3, que ha estat l'inspirador de nombroses reglamentacions posteriors. A hores d'ara, malgrat les abundants directrius i normes d'actuació existents, sembla com si en una part dels científics actuals predominés la idea que l'home està subordinat a la Ciència i no tinguessin voluntat d'aturar les seves investigacions. S'observa una ruptura entre l'esperit que animava aquelles declaracions en favor de la salvaguarda de l'ésser humà i l'actual modificació progressiva de les lleis que regulen l'activitat biomèdica, que semblen defensar més un hipotètic progrés científic per damunt del bé concret de les persones singulars. L'Oració de Maimònides -«allunya de mi la idea que puc fer-ho tot»-, que es remunta a l'Edat mitjana, ens situa en la qüestió que ara ens ocupa: ¿on es troba el límit de l'actuació científica? D'aquí surt la necessitat que hi hagi experts en bioètica. Cal arribar al coneixement profund de l'ésser humà, a la seva veritat objectiva, és a dir, que sigui vàlida per a tota persona i no depengui de l'arbitrarietat d'un grup o d'una moda.   II. Biotecnologia i persona humana Com és evident, no és la tecnologia -asèptica en si mateixa- la causa de l'actual situació més o menys generalitzada de confusió ètica, sinó l'absència d'esperit reflexiu que ens porti, com ja hem dit, a un coneixement més profund de l'ésser humà. Un dels punts que fan part d'aquesta confusió és conseqüència del trencament filosòfic -introduït per Descartes en el pensament modern- entre el cos i la substància pensant, que romandrien amb una relació de paral·lelisme, però no constituint una unitat. La ruptura en la unitat de la persona ha creat una consciència, estesa en bona part de l'opinió pública, com si l'actuació científica o tecnològica sobre l'organisme biològic dels éssers humans en certa manera no fos una actuació sobre la persona. L'ésser humà, però, és una unitat al mateix temps biològica i racional. Més encara, ja que, com diu Julián Marías, aquesta definició deixa de banda aspectes molt més quotidians i propers a la nostra realitat humana, com ara la capacitat d'estimar: «Abans que intel·ligent o racional, s'hauria de definir l'home com a criatura amorosa»4. Desfeta la unitat de la persona, tan sols un pas duu a la manca de respecte a la dignitat intrínseca de tot ésser humà des de la seva concepció fins la mort natural. Una altra qüestió, molt lligada a la que acabem d'esmentar, és la negació -també bastant freqüent en amplis sectors de població- de la condició de persona a l'embrió humà, tot i que es pot afirmar que la ciència actual corrobora que el començament de la vida humana és dóna en el moment de la concepció. El professor Angelo Serra proposa considerar com a inici de la vida el moment de la penetració de l'espermatozoide a l'interior de l'òvul5. Tot just s'hi introdueix, s'altera la membrana de l'òvul i es fa impermeable a la penetració de cap altre espermatozoide. Comença aleshores un procés biològic autònom, que respon a la realitat d'una nova vida. Hi ha la unitat característica de tot ésser i continuïtat en el seu desenvolupament, coordinat ininterrompudament per la informació inscrita als gens. Aquesta continuïtat mostra que l'ésser humà originat és constantment el mateix subjecte des del moment de la concepció, tot i que cop a cop vagi augmentant la seva complexitat.   III. Utilitzar la persona sempre com a fi, mai com a mitjà Un savi principi -formulat per Kant, però d'arrels més antigues- és que tota persona humana és un fi en si mateixa. Aquest principi té una significació primordial a l'hora d'establir els criteris que han de regular el tracte amb totes les persones, tant en l'àmbit científic com en qualsevol altre. Si tota persona humana és un fi en si mateixa, mai no podrà ser utilitzada per una altra com a mitjà; al contrari, s'haurà de buscar sempre allò que sigui el millor per a ella. Tanmateix, aquest principi bàsic es veu deixat de banda molt sovint. Considerem, per exemple, el caràcter utilitarista amb què de vegades es contemplen els fills. Fins i tot s'arriba, almenys en la simplicitat dels eslògans avortistes, a atorgar-los o no la condició de persona, segons la utilitat que aporten als pares: si és desitjat, és verament fill; si no ho és, de desitjat, ni tan sols se li concedeix la condició d'ésser humà, i es reclama un pretès dret a eliminar-lo. Un altre exemple el trobem en el tractament i la generació d'embrions fora del cos de la mare, una pràctica que en alguns llocs ha esdevingut procediment gairebé ordinari davant dels problemes d'esterilitat. En aquests casos, aquell mateix desig utilitarista del fill duu als pares a deixar nombrosos embrions humans -fills seus- a la mercè d'un equip de professionals més motivats per l'eficàcia de les tècniques -i també pel rendiment econòmic que els aporta, convé no oblidar-ho- que no pas pel bé de cada vida humana, de cada embrió. El desenvolupament biotecnològic està prenent ara una altra direcció. Quan es parteix d'un plantejament utilitarista d'aquesta mena, on allò que dóna personalitat humana al fill és el fet de ser desitjat, ¿per què renunciar a la paternitat, àdhuc en el cas que hi hagués un impediment físic o carència de gàmetes? Així s'arriba a investigar en les tècniques de clonació humana per tal de donar a aquells pares el fill "genèticament propi" que desitgen i que biològicament no poden tenir. L'extracció dels gàmetes de l'interior del cos humà i la producció de vides humanes en el laboratori ha generat una problemàtica ètica d'enorme magnitud. Si tot ésser humà és un fi en si mateix i l'embrió humà posseeix una identitat genètica pròpia, ¿com ha de ser tractat? En primer lloc, la manipulació dels gàmetes ha generat l'existència d'una gran multitud d'embrions supernumeraris, només viables implantant-los en una "mare de lloguer", per als quals encara no s'ha trobat quina solució ètica els correspon. En segon lloc, el descobriment que les primeres cèl·lules embrionals són pluripotencials o "totipotencials" -és a dir, que són cèl·lules indiferenciades, capaces de produir qualsevol teixit adult o, fins i tot, de formar un nou individu- ha posat l'embrió humà en el punt de mira dels científics, per la seva utilitat terapèutica. L'embrió passa a ser il·legítimament un mer objecte d'utilització, ja que «el valor de la vida humana, font de la igualtat entre els homes, fa il·legítim un ús merament instrumental de l'existència d'un dels nostres semblants»6. Els fins terapèutics, tot i que fossin vers, i no tan sols hipotètics, mai no justificaran la destrucció d'un embrió humà, com tampoc la seva producció en sèrie. Per assolir els mateixos objectius terapèutics, però sense manipular i destruir embrions humans, el jurista i metge Alexander Morgan Capron, membre de la Comissió assessora de Bioètica dels Estats Units, ha apuntat la possibilitat de recórrer a les cèl·lules stem adultes totipotents, a partir de cèl·lules stem diferenciades, de manera que, extretes de qualsevol part del cos, es desenvolupin formant el tipus de teixit humà, qualsevol que sigui, que faci falta7. Aquesta línia d'investigació hauria de posar fi al debat sobre utilització d'embrions per a la investigació o per a fins terapèutics. Aquests són solament alguns exemples que mostren la urgent necessitat actual dels estudis bioètics, per tal de respectar el dret a la vida de cada individu i el respecte a la dignitat de tot ésser humà. No són pocs els equips de científics que reclamen, sota el dret a la llibertat d'investigació, la possibilitat d'experimentar amb embrions humans, tant si són els "sobrants" de les tècniques de reproducció assistida com si són "fabricats" expressament per a aquest fi. Potser caldria recordar-los, a tots aquells que se senten amb dret de decidir sobre la mort dels embrions humans, que també ells van ser, en un primer moment, embrions sense autonomia, però que van arribar a adults perquè van ser respectats i tolerats en la seva existència. Cal promoure la investigació, és clar, però serà sempre necessari defensar el respecte absolut que mereix l'ésser humà concebut, qualsevol que sigui fase de desenvolupament a la qual es trobi.

Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors

Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org