Edició digital. 2n semestre de 1999
Edició digital. 2n semestre de 1999
el dret i la pastoral
Ferran Blasi i Birbe
Ferran
Blasi i Birbe Doctor en
Teologia. Periodista. Lletrat. A un prevere, secular o
religiós, que repassi la història de la
renaixença literària de Catalunya que es va
iniciar poc més de cent cinquanta anys enrere, li ha
de fer un goig particular de comprovar la cultura
humanística que han rebut els alumnes dels seminaris
diocesans i dels centres de formació religiosos, i
que s'ha palesat en la realització de tantes
iniciatives en l'ordre pastoral, científic i
literari. Una mostra n'ha estat -i
no ens preguntem si ho és en el present, però
voldríem augurar que ho fos en l'esdevenidor- el
conreu de les llengües clàssiques -el
llatí i el grec-, i en un altre àmbit,
l'hebreu, i que ha fet possible, per exemple, que en l'elenc
de traductors i revisors de la Fundació Bernat Metge,
hi hagi hagut sempre una presència selecta de
capellans. Pensem en Carles Cardó, Cebrià
Montserrat, Salvador Galmés, Llorenç Riber, o
Tomàs Bellpuig; o en el secretari de la
Fundació Bíblica Catalana, Josep Maria
Aragonès, que tingué part en l'obra
col·lectiva Aurea dicta, o en el qui ara mateix ha
traduït l'Ilíada en hendecasíl·labs,
Manuel Balasch. I els qui han menat els
treballs per a la versió dels textos litúrgics
al català, com Quirze Estop i Jaume Fàbregas.
I en altres àmbits, un home de fidelitats, el canonge
de Tortosa, Dr. Joan Baptista Manyà que, a més
de les seves nombroses obres en català, tan
llegidores, deixà, en llatí, sòlidament
estructurats, els voluminosos toms de Theologoumena que, amb
tanta cura, elaborà i edità. I el mateix es podria dir
dels qui van animar d'altres empreses pastorals o
intel·lectuals, com el "Foment de Pietat Catalana", que
evoca la tasca d'Eudald Serra, Pere Ginebra, o el
jesuïta pare Ignasi Casanovas, entre altres. I
també es pot al·ludir a les dels claretians,
marcats per la labor ingent de sant Antoni Maria Claret, a
qui es deuen obres de caire popular com el Catecisme de la
doctrina cristiana i el Camí dret i segur per arribar
al cel i altres de diversos gèneres, i la
fundació de l'Editorial Llibreria Religiosa.
Així, els qui, com el pare Josep Maria Mir, als
edificis de l'antiga universitat de Cervera van aviar
Palaestra latina o a Roma han cultivat la més alta
llatinitat. O els qui van anar pel seu
compte, com el canonge Josep Maria Llovera que, amb la
mateixa elegància d'estil escrivia un tractat de
sociologia cristiana o traduïa en versos catalans un
himne teològic de Sant Tomàs d'Aquino, o
Miquel Costa i Llobera, el pare Miquel d'Esplugues,
Lluís de Carreras, Miquel Melendres, Antoni Griera,
Albert Bonet i Joan Bonet i Baltà, o Pere Ribot. I no
oblidem la tradició musical religiosa, en la qual
s'han anat combinant l'atenció als gèneres
populars i al cant gregorià, on trobem noms com el
vigatà Mn. Lluís Romeu o el barceloní
Mn. Francesc de P. Baldellò, i la
notabilíssima tradició
montserratina. I l'incomparable Jacint
Verdaguer, no és pas menys notable per les
ressonàncies clàssiques, en l'argument i en la
mètrica, que pel to piadós i popular dels seus
versos, sovint curts i arrodonits. És sorprenent que
un país de les dimensions del nostre abundi talment
en l'època contemporània en traduccions
directes de la Bíblia al català, fetes a
partir dels texts originals, en les quals han tingut part
activa sacerdots seculars i religiosos, especialment
benedictins, caputxins, jesuïtes, franciscans,
escolapis i claretians, i ja no ho cal dir, també
professors universitaris laics, com Carles Riba o Josep
Maria Millàs i Vallicrosa. I que hi hagi hagut
figures tan polifacètiques com el Dr. Frederic
Clascar, o que en la persona del benemèrit Dr. Ramon
Roca-Puig, el treball dels nostres papiròlegs sigui
universalment apreciat. El canonge Jaume Almera,
fundador, al seminari de Barcelona, del museu de geologia,
que ha estat, de fet, una veritable escola d'aquesta
especialitat, i els qui han seguit les seves petjades
-Norbert Font i Saguer, Josep Ramon Bataller o Lluís
Via Boada-, en el treball dels quals el llatí ha
ressonat també en els noms científics de les
disciplines en què han investigat. No han estat rars els
casos, al llarg de tots aquests anys, de clergues catalans
que, per la seva preparació en aquestes
matèries hagin estat posats pel Romà
Pontífex al front de dicasteris romans o d'organismes
o facultats eclesiàstiques en què és
condicio sine qua non, per a destacar en la
investigació i la docència, el coneixement
d'aquestes llengües: els qui hi han entrat per la
història, com el cardenal Anselm Albareda, prefecte
de la Biblioteca Vaticana, o per la musicologia, com l'abat
Gregori Sunyol, Mons. Higini Anglès, o Mons.
Valentí Miserachs, o pel dret canònic, com el
cardenal Josep de Calassanç Vives i
Tutó. Que se'ns permeti, amb una
afectuosa referència al degà dels pastors de
les nostres diòcesis -el Dr. Ramon Masnou, bisbe
emèrit de Vic qui, des del seu lúcid retir
continua fent una notable tasca literària en el
terreny pastoral-, expressar l'homenatge que mereixen els
altres col·legues seus, els vivents en l'actualitat, i
els qui ja han traspassat el llindar de la Casa del Pare,
que han tingut el mateix afany. Tots ells l'han pogut
també copsar en antecessors seus, com els bisbes
Josep Torras i Bages o Josep Morgades i l'han sabut
encomanar als seus col·laboradors. El coneixement del
llatí i del grec en els clergues ha fet possible
l'accès directe als clàssics i a les fonts
-històriques, patrístiques,
litúrgiques, teològiques, jurídiques- o
als repertoris publicats, i -sens perjudici de la
utilització d'altres llengües- els ha facilitat
la possibilitat d'entendre's, en qualsevol indret del
món, amb els altres homes de lletres, en el
llatí que han après, com a llengua ben viva,
en l'època de llurs estudis. M'atreviria a dir que el
desenrotllament de la gramàtica catalana moderna, i
la confecció de diccionaris modèlics -des de
l'Alcover-Moll i el de Pompeu Fabra- fins als de
l'Enciclopèdia Catalana o el de l'Institut d'Estudis
Catalans, ha tingut com a una de les concauses, la
presència en aquells àmbits, com a
col·laboradors o com a crítics, d'homes que han
passat pels seminaris, per Montserrat, o per altres cases
religioses, i que els ha fet fixar-se en les arrels llatines
del català. I jo gosaria afegir encara
una altra consideració, i és que aquest
coneixement del llatí ha repercutit en el fet que una
alta proporció de clergues parlin primorosament i
escriguin amb correcció el català, i que, al
llarg de les èpoques en què no s'ha ensenyat a
les escoles, ells hagin contribuït a la
pervivència d'aquest, com a idioma també
literari. De totes les llengües
derivades del llatí, el català és, sens
dubte, amb l'italià, una de les més properes a
la soca, tant pel que fa a l'estructura morfològica i
sintàctica, com a la semblança de les
paraules, que denoten un origen comú. Per això
el coneixement de la llengua llatina facilita el de la
catalana, i el de la catalana ha de ser un incentiu per a
aprofundir la llatina. El qui resta
sorprès perquè en els parlars catalans hi ha
dues famílies d'articles, frueix amb el descobriment
del fet que, com que en llatí no hi ha articles, els
de les llengües modernes deriven d'algun pronom. I
així, s'adonarà que les formes normatives
"el", "la", "els", "les" vénen de ille, illa, i que
les del parlar salat, "es", "s'", "sa", "es" "ses", d'alguns
indrets de la Selva i de l'Empordà, i de les Illes, i
de la toponímia d'altres llocs, com a l'Anoia i al
Baix Llobregat -Sant Esteve Sesrovires, Sant Just Desvern, o
Sant Joan Despí, a les portes de Barcelona- tenen
llur origen en ipse, ipsa. I a propòsit
d'aquesta paraula no és inútil saber que el
llatí té dos adjectius o pronoms que expressen
una certa idea de "mateix", o "igual", bé que amb
matisos diferents: ipse, ipsa, ipsum i idem, eadem, idem. En
això aquesta llengua supera la grega, generalment tan
rica que, per a aquest ús, només n'utilitza
un: autòs. Amb el primer, ipse, es recalca la
igualtat amb un mateix: ego ipse, jo mateix; «Deus ipse
veniet, et salvabit nos», «Déu mateix
vindrà i us salvarà», d'acord amb el text
que trobem a la Vulgata llatina (Is 35, 2); «Iesus
Christus heri et hodie, ipse et in saecula» (Heb 13,
8), també segons la Vg: «Jesucrist és el
mateix, ahir i avui, i pels segles». I la pietat
cristiana, seguint sant Bernat, expressa la confiança
en Maria amb les paraules "ipsa duce", recalcant que ella
ens guia; i amb el segon, idem, s'assenyala la identitat amb
un altre, com en el conegut text en què Vicenç
de Lerins recorda que les formulacions de la fe han de ser
acollides «eodem sensu, eademque sententia», en el
mateix sentit, homogèniament. I, si la dita ipso facto,
amb què hom es refereix a allò que passa pel
sol fet de produir-se alguna cosa, ve d'una de les formes,
el mot idem, amb el qual, per convenció, es vol
remarcar que tot un text és igual, procedeix de
l'altra. I alguna vegada s'empren, juntes, les dues,
completant-se: «tu autem idem ipse es», «i tu
mateix, romans igual» diu el Ps 101 (102), 28,
també segons la versió de la Vg,
adreçant-se a Déu. I amb el sentit d'ipse, a
voltes s'hi assembla un ús de l'adjectiu "propi", com
en la locució motu proprio, de pròpia
iniciativa. També el pronom
relatiu -qui, quae, quod-, tan bàsic, pot donar la
clau per a una bona utilització d'algunes formes,
tant simples com compostes: per parlar de si hi ha
"quòrum" en alguna votació; quan s'escriu un
"quòdlibet" o es produeix un quid pro quo; o es
tracta de les relacions entre el patrimoni del de cuius, i
qui l'ha d'heretar. Els qui tenen dificultat
amb les vocals neutres, i no saben com escriure, per
exemple, els femenins del singular i del plural, els
ajudarà la comparació amb la primera
declinació llatina, que inclou molts noms d'aquell
gènere, els quals tenen el nominatiu singular en "a",
i en plural, fan "ae"; i de manera semblant, també en
català escriuran "rosa" en singular, i "roses" en
plural. El qui sap les diverses
formes de les paraules de la 3ª declinació,
podrà resoldre alguns dubtes: com que es declina
servitudo -inis, o habitudo -inis, aquesta "d" es
mantindrà, i en català serà "servitud"
i "habitud", però si fa salus -utis, virtus -utis,
escriurem, en canvi, "salut", i "virtut", amb "t". I, ja que
en llatí hi ha una paraula masculina que és
retis -tis, un, si vol, podrà dir "un ret" en comptes
d'una "xarxa", sobretot si es refereix a una bossa de malla
per a recollir la cabellera. El coneixement de diversos
noms llatins farà apreciar la varietat de formes
catalanes que en provenen: per exemple, de fortitudo,
"fortitud", "fortalesa", o "fortesa" i si ens plau "fortea",
com en alguns clàssics. De bonitas, "bondat" i
"bonesa". Mentre que de tristitia, derivaran "tristesa" i
"tristor". I d'altitudo, "altitud", "alçària",
"alçada" i "altura", en part coincidents, i en part
divergents. I el mateix es podria dir pel que fa a les que
vénen de vetustas: "vellesa", "vellura",
"vellúria" i "vetustat"; de malitia: "maldat",
"malícia", "malura". I de temperantia:
"temprança" i "temperància". I amaritudo
inspira "amargor" i "amargura". I de l'arrel de simplex
-icis, són "simple" i "ximple", "simplicitat" i
"ximpleria". I, tot conservant-se intacta la paraula llatina
perfidia, que significa pròpiament deslleialtat o
maldat, hom s'alegrarà pel fet que un ús
posterior hagi donat lloc també a un sentit
més benèvol, com és el de
"porfídia", i "porfidiós", i s'hagi passat a
la idea d'"obstinació" o "entestament" que ha
induït la mutació de "pèrfids" a
"porfidiosos", i assuauja certs usos antics. Sovint, una variada
derivació d'una o diverses arrels donarà lloc
a formes, unes vegades populars i d'altres arcaiques: de
dolens -entis vindrà "dolenteria", "dolença" o
"dolent"; de vacuus derivarà "vacuïtat", i
"buidesa" o "buidor". I el qui no vulgui usar el popular
"pair," o els seus derivats "païment" o "païdor",
del culte digero o ingero, en treurà "digerir",
"ingerir", "digestió", "ingesta" o
"digest". De vegades crida
l'atenció el fet que d'una paraula més aviat
culta, deformant-se, en surti una altra de popular: de
volumen, "volum" i "embalum", i de consortium, "consorci" i
"conxorxa", o que aparegui un mot de tall grecollatí,
com "andròmina". I que disciplina doni, no solament
"disciplina", sinó també "deixuplina". O que
amb audire estiguin emparentats "audició" i
"oïda", i els contraposats "exaudir" i
"desoir". L'interès per les
etimologies ajudarà de vegades a esvair dubtes.
Així, al qui es pregunta per què en
català i en altres llengües s'escriu "moviment",
o "movible", amb "v", i en canvi, "mòbil", amb "b".
Potser esbrinarà que en llatí, de l'arrel
originària, el verb moveo, moure, se'n va derivar
movibilis que després va evolucionar cap a la forma
sincopada mobilis. I en català, i en altres
llengües, quan la paraula s'escurça, ens hem
quedat amb la segona "b" , i diem "mòbil", i en
castellà amb la primera "v", i diuen
móvil. El fet que, de la virtut
intel·lectual, anomenada amb paraula grega, synderesis,
llatinitzada, n'hagi sortit la de "senderi" -recordem la
dita "aquell no té seny ni senderi"-, diu molt en
favor de la formació clàssica de les persones
que ja en èpoques llunyanes l'empraven. I no
és estrany que, del nom d'un emperador, i de la seva
abundosa taula, en descendeixi una paraula ben expressiva:
"tiberi". I diguem, de passada,
pensant en una paraula de gran utilitat que, si se sap que
res rei significa "cosa" -i d'allí vénen
derivats com "realitat", "real", o "realment"-, es
comprén millor que per a donar nom a allò
contrari a la idea de cosa, es digui "no-res", amb la
negació al davant. El coneixement de les
conjuncions aplicat a la diplomàtica, haurà
ajudat a escriure un document amb tots els "ets" i "uts",
partícules -la conjunció copulativa et i la
final ut- que surten sovint en els inicis dels escrits,
perfilades amb una lletra capital especialment acurada. Una
consideració semblant es podria fer quant a la
paraula "busilis": trobar el "busilis" -i millor encara si
l'escrivíssim "busil·lis"-, és a dir, el
"quid" d'alguna qüestió. És una
expressió que recullen els diccionaris castellans, i
que se sent també a casa nostra, i que pot haver
tingut origen en la divisió, feta potser de manera
maldestra per algun vell copista, de les paraules in die-bus
illis, tan repetides com a inici dels fragments de
l'evangeli destinats als llibres
litúrgics. I el qui ha llegit en
llatí adhuc amb un valor temporal de "fins ara" o
"encara", procurarà utilitzar bé aquest mot en
català -"àdhuc"-, que és un
sinònim culte de "fins i tot", i no se li
acudirà confondre'l amb la forma ad hoc, per a
indicar una relació de finalitat amb una cosa. I, si
ha vist "ultra", emprat com a adverbi o preposició
amb el sentit de "més enllà" no li
passarà pel cap la temença que un ús en
català, en el sentit de "a més", pugui tenir
una connotació política. Mai no es valorarà
prou el coneixement adquirit d'un dels verbs més
utilitzats: el fero, el significat primari del qual
és "portar", amb les diverses formes amb què
s'enuncia: fero, fers, ferre, tuli, latum, que, en formes
simples o compostes, donen lloc a paraules ben importants:
"conferència", "referència",
"deferència" o "inferència", i
"col·lació", "relació" i
"il·lació", "oferiment" i "oblació". I
encara podríem afegir que la frase gràfica
"això és una llauna" tindria un sentit
més satisfactori si es convertís en
"això és una lata", ja que "lata" pot ser
allò que s'allarga desmesuradament, i es "dilata",
com li passa a un tràmit administratiu o a un
procés judicial, que sofreixen una "dilació".
O quedará més clar que, si s'utilitza un mot,
lato sensu, es vol dir que s'ha d'entendre en sentit ampli,
al contrari de stricto sensu. Esperem que hom es
resistirà a eliminar certes expressions del
llenguatge literari i el forense: quan es distingeix entre
de facto o de iure, "de fet" o "de dret", i encara, anant
més lluny, es pretén superar el que és
de iure condito, que està d'acord amb el dret vigent,
i arribar a allò que seria de iure condendo, del dret
que s'està fent. I, si es vol matisar, es fa una
afirmació mutatis mutandis o servatis servandis,
canviant o tenint en compte el que calgui, o caeteris
paribus, a igualtat de tota la resta; o si s'ha de remarcar
que un tracte serà ferm, rebus sic stantibus, si les
coses es mantenen així. O quan s'argumenta a sensu
contrario, en sentit contrari, o es vol esbrinar si en
l'actitud de l'altra part hi ha un animus iocandi, una
intenció de bromejar, o bé un animus
iniuriandi, d'injuriar, o si es dóna per sabut que hi
ha d'haver una non reformatio in peius d'una
sentència, que no s'admetrà un canvi a pitjor;
i quan en algun document s'hi valora la importància
de les coses obiter dicta, dites de pas. Hi ha qui prefereix
actuar fortiter in re et suaviter in modo, amb fermesa en el
fons, i amb suavitat en la forma, i qui ho fa manu militari,
amb mà dura. I allò de melior
est condicio possidentis -és millor la
condició de qui té la possessió d'una
cosa-, continuarà essent un criteri útil en
matèria jurídica i moral, i en qualsevol cas,
per fortuna, en favor de tothom, no decaurà el
criteri de in dubio, pro reo, -en cas de dubte, cal afavorir
el reu-, en les actituds pastorals i en matèria
penal. Un vol estudiar una
qüestió a radice, fins al fons, i un altre,
més aviat, per summa capita, superficialment, encara
que sigui la de la renda per capita. I a propòsit
d'aquest mot, caput -itis, "cap", no es podrà passar
amb indiferència davant d'una munió de
derivats, com ara els que indiquen preeminència: el
"cap", "el conseller en cap", "el cap de taula", "el cap de
casa", "el cap del dol", "el cap i casal", "el cap de
colla", i tants d'altres: "capítol", "capitell",
"capitació", "capital" o "cabdal", "capità",
"capitost", "caporal", "capitalista" o "capatàs", o
dels que se'n deriven a través de la forma catalana:
"caparró", "caparrut", "cabut", "capirot",
"caperulla", o "cabiscol". O els que fan pensar en l'extrem
més destacat: el qui està xop "de cap a peus",
el qui després de viatjar "d'un cap a l'altre de la
terra", torna a "fer cap" a casa, per "cap d'any", o per
passar-hi el "cap de setmana". I se sabrà com
"captenir-se" i no "capficar-se", ni tenir "maldecaps", o
evitar els "trencacaps": de vegades, "capbussant-se" a la
piscina, i d'altres, "fent una capitomba" al gimnàs;
o com col·locar unes peces "capiculades". Hom
s'adonarà que sol ser veritat allò de "tants
caps, tants barrets". I de vegades hom comptarà "pel
cap baix" i d'altres, "pel cap alt". I es trobarà
particularment significativa l'expressió capitis
deminutio, que ve del dret romà, per a referir-se a
la pèrdua, lamentable, de certs drets
civils. El qui s'aprèn de
cor, un text, de cap a peus, al peu de la lletra, no
necessàriament li donarà després una
interpretació ad pedem litterae, ni pedestre,
però sí que anirà amb peus de plom, pas
a pas, pedetemptim, sense que per això se senti
lligat de peus i mans. I si sap que pes pedis vol dir "peu",
li semblarà molt natural que algunes coses que coneix
ben bé es diguin "pedal", "pedestal", "pedicura" i
"peduncle", i endevinarà d'on ve el mot "pedania", o
que "pedi pèdia" és quelcom relatiu al peu. I
si, a més, ha estudiat un poc de grec, sabrà
que en aquesta llengua, peu es diu pous podós i que
hi ha també paraules derivades, de vegades amb
sentits iguals a algunes de les anteriors, com són
les de "pòdium", "podologia" i "podòmetre". I
si, per altra banda, no ha oblidat que, en la llengua
hel·lènica, hi ha una altra veu -pais paidos-
que significa "infant", i que és l'arrel de paraules
boniques com "pedagogia", "pediatre", "logopèdia", i
també d'altres que no són de grata
recordació, es trobarà en millors condicions
per no confondre unes i altres. Es pot pensar que l'apreci
a les arrels llatines ens farà entendre les habituds
d'altres pobles que, tot i ser més llunyans del
món mediterrani, han posat l'habeas corpus en les
seves lleis fonamentals; ens han ensenyat a parlar de campus
universitari, i del curriculum vitae o dels curricula, ben
declinades aquestes paraules, segons el gènere,
nombre i cas; i també que amb les inicials "a.m." i
"p.m", vulguin dir ante meridiem i post meridiem, abans o
després del migdia; i que els historiadors escriguin
"a.U.c.", i llegeixin ab Urbe condita, des de la
fundació de l'Urbs, és a dir, de Roma; i que
els corresponsals de premsa donin la notícia de la
benedicció del Summe Pontífex Urbi et orbi, a
l'Urbs i a l'orbe enter. Un altre capítol
seria el de les expressions llatines provinents de
l'ús litúrgic, que hom encara recorda,
sobretot si formaven part d'algun cant, la qual cosa en
facilita sempre la memorització. Així, escau
plànyer algú, comentant que està fet un
ecce homo, o que passa en la vida per un veritable via
crucis; es parla d'un "tol·le-tol·le", en el
sentit d'un clamor d'indignació; o es diu d'un altre
que és un tros de "quòniam". O es bromeja amb
algú dient que li agraden els cum quibus, per
referir-se als diners, i això, tal vegada
perquè a continuació d'aquestes, al prefaci de
la missa, s'hi sentien les paraules et nostras voces que, si
es pronunciaven a la catalana, fácilment es podrien
relacionar amb les "bosses" on podien anar a
parar. Segurament ara no es
posaria el nom d'òmnibus a un col·lectiu de
passatgers, fos o no fos gratis el transport, o en tot cas
quedaria apocopat en bus, a la manera anglosaxona; ni potser
el de "lavabo", encara que cal recordar que, fa ben poc,
s'ha donat el nom de "vídeo" -extret d'un verb de la
2ª conjugació, "jo veig", correctament
pronunciat, amb l'accent sobre la "i"-, a un dels estris
més universalment difosos del món dels mass
media. I notem encara que, a través de
l'anglès ens ha vingut aquesta paraula llatina -els
media-, pròpia de la comunicació de
masses. I es de suposar que ja es
quedaran en l'argot mèdic, a més de moltes
paraules tècniques, i de les que serveixen per a
denominar tant els microbis, bacils o virus, com les
malalties, també aquelles que han estat consagrades
per un ús inveterat, per exemple, alguns eufemismes,
o d'altres de significació ambigua, com la forma
d'origen verbal "placebo", o la qualificació
d'"èxitus", que es dóna a una operació
quirúrgica que ha tingut un resultat
letal. El que seria
difícil de dir és si avui dia, amb la
davallada de la llengua de Roma, que s'està
experimentant, algú s'animaria a donar el
títol de Quo vadis? a aquella espectacular
pel·lícula que tothom coneix, o a la
novel·la de la qual és adaptació. O si
una marca comercial jugaria encara amb la frase non plus
ultra -la que donava sentit a les columnes
d'Hèrcules, com a fi del món-, reprenent-la
com a distintiu de qualitat, paraules que els navegants de
la mar i de l'espai, de l'edat moderna, retocaren, per
mostrar llur voluntat d'anar plus ultra, i més
enllà del Finis terrae. Agrada, per tot
això, trobar una col·lecció de
cançons de Raimon amb el títol de
Indesinenter, incessantment. I, ja no ho cal dir, que les
composicions musicals de Beethoven continuïn
catalogades segons el número d'opus. I encara que, sens dubte,
en el futur, els ordinadors facilitaran les traduccions,
tindran un doble avantatge els qui siguin capaços
d'accedir directament als fons on es troben els
clàssics de l'humanisme, llegint-los en la llengua en
què s'ha fet gran part de la ciència, tant en
matèries religioses com profanes, i de la
història, tant l'eclesiàstica com la civil, en
el nostre vell món, fins fa un parell de
segles. I qui sap si,
després d'una situació de statu quo,
-diguem-ho encara amb un cultisme manllevat del vocabulari
de les relacions internacionals- es tornarà a valorar
el llatí com a patrimoni universal, més que no
pas qualsevol de les llengües modernes que, en un
moment determinat, siguin també un útil
vehicle d'expressió, i amb les quals tal vegada es
mantindrà un amical modus vivendi.
I.
Formació humanística
II. El
llatí i el català
III. D'on
vénen els articles
IV. Ipse i
idem, i pronom relatiu
V. D'algunes
declinacions
VI. Formes
cultes i populars
VII.
Etimologies
VIII. Amb tots
els "ets" i "uts"
IX.
Famílies de paraules
X. En el
llenguatge jurídic i pastoral
XI. De cap a
peus
XII. En
d'altres pobles
XIII. De
l'ús litúrgic
XIV.
Neologismes i argot mèdic
XV. No
són anacronismes
XVI. Cara al
futur
TEMES D'AVUI
Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors
Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org
disseny: carlosvelillagiménez