Edició digital. 2n semestre de 1999
Edició digital. 2n semestre de 1999
Ramiro Pellitero
Ramiro
Pellitero Professor
de la Facultat de Teologia de la Universitat de
Navarra. Mèxic
D. F. Joan Pau II el 24 de gener de 1999 durant la
celebració eucarística amb 850.000
mexicans. L'anàlisi de
l'ensenyament de Joan Pau II sobre la catequesi i
l'evangelització no pot aïllar-se de la
contemplació del seu propi testimoni. En aquestes
pàgines ens correspon estudiar alguns dels escrits
del Sant Pare, necessàriament una petita
selecció. Però, per davant dels seus
documents, el seu pontificat s'ha gastat en una catequesi
contínua i itinerant. Entre les possibilitats
que ofereix el títol d'aquesta exposició, he
considerat convenient distribuir-la en tres
parts: A la primera, s'examina la
relació entre la catequesi i l'evangelització
o la missió de l'Església. A més
d'apuntar la perspectiva pròpia de Joan Pau II,
s'estudia la naturalesa específica de la catequesi en
el context de l'evangelització, i particularment en
relació amb el kerigma (qüestió de
particular interès en la renovació
catequètica). La segona part es dedica
al paper del Catecisme de l'Església Catòlica
en la nova evangelització, a través d'una
anàlisi històrica i teològica que
desemboca en algunes propostes de caire pastoral referides a
l'ús del Catecisme. En la tercera,
s'insisteix, seguint a Joan Pau II, que l'horitzó de
la catequesi no pot ser un altre que el camí de
l'home. En aquest sentit, la inculturació de la
catequesi ha d'acompanyar els progressos actuals en el camp
de la intercomunicació, basant-se en la capacitat de
l'home per al diàleg i el coneixement de la
veritat. Pot dir-se que l'afany
pastoral de Joan Pau II és almenys una de les fonts
principals de tots els seus escrits, tant acadèmics
com pastorals. Respecte a la catequesi, gairebé al
principi de la Catechesi tradendae declarava: «La
catequesi ha estat sempre una preocupació central en
el meu ministeri de sacerdot i de bisbe» (CT
4). 1. El "servei a la
veritat" des de la Redemptor hominis a la Fides et
ratio. L'any 1979, cinc mesos
després del començament del pontificat, Joan
Pau II va publicar la seva primera encíclica
programàtica, Redemptor hominis. A la part titulada
La missió de l'Església i el destí de
l'home, el Sant Pare descrivia la missió de
l'Església en termes de "sol·licitud per la
vocació de l'home en Crist" (n. 18). «Juntament
amb Ell servim la veritat divina en l'Església. La
responsabilitat d'aquesta veritat significa també
estimar-la i cercar la seva comprensió més
exacta, per a acostar-la més als altres en tota la
seva força salvífica, en la seva esplendor, en
la seva profunditat i senzillesa juntament» (n.
19). Havien passat dos anys des
del Sínode dels Bisbes de 1977, i el Sant Pare
anunciava la imminent publicació d'un document
pontifici sobre la catequesi, com a madura concreció
de les deliberacions, experiències i suggeriments del
Sínode. «La catequesi constitueix, certament,
una forma perenne i al mateix temps fonamental de
l'activitat de l'Església, en la qual es manifesta el
seu carisma profètic: testimoni i ensenyament van
plegats» (ibidem). Aquest context -que podria
dir-se veritatiu- de la catequesi travessa el pontificat de
Joan Pau II fins la seva recent encíclica Fides et
ratio. Al darrer capítol d'aquest document, on tracta
dels temes actuals de la teologia, assenyala la seva
dimensió pastoral i més concretament
catequètica: «La labor teològica en
l'Església està principalment al servei de
l'anunci de la fe i de la catequesi. L'anunci o kerigma
crida a la conversió, proposant la veritat del Crist
que culmina en el seu misteri pasqual» (n. 99). Tot
recordant que l'anunci de la fe està al
començament de l'evangelització, ara ens
convé trobar el paper que Joan Pau II dóna a
la catequesi en aquell procés. 1. Catequesi i
evangelització segons Catechesi
tradendae. Abans del Vaticà
II, la renovació catequètica en el segle XX
-que endinsa les seves arrels en la renovació
teològica i pastoral promoguda per l'escola
catòlica de Tubinga en el passat segle- havia posat
de manifest la necessitat d'una catequesi que
interpel·lés l'home d'avui, tant des del punt de
vista pedagògic, com kerigmàtic,
litúrgic, bíblic, etc. Amb el Concili es
redescobreix amb força la dimensió
antropològica, i si es vol personalista, que la labor
catequètica tenia en l'època dels Sants Pares.
La catequesi era concebuda en el marc del procés (el
catecumenat) on la fe i la vida, primer del catecumen i
després del cristià, s'entrellaçaven en
el si de l'Església-Mare. La restauració del
Ritu d'Iniciació Cristiana d'Adults ha
constituït una important decantació en aquest
redescobriment. La situació de
descristianització en l'Europa central de mitjans de
segle, les exigències d'una catequesi en els
territoris de missió (especialment Àsia i
Àfrica) i l'avançament de la
secularització, van influir sobre la manera de
comprendre la catequesi. Aquesta es va veure traslladada,
quasi per la força dels fets, a l'àmbit del
primer anunci, amb el risc de difuminar la seva
pròpia naturalesa. A partir dels anys
seixanta van irrompre en el camp catequètic altres
temes plantejats per l'antropologia (principalment la
qüestió de l'experiència) i per les noves
ciències humanes i socials (a més a més
de la pedagogia, la psicologia evolutiva, la sociologia de
la religió, etc.), que han anat enriquint la
catequesi i al mateix temps han llançat interrogants
sobre el seu paper en l'evangelització i la seva
eficàcia. Joan Pau II percep aquests
desenvolupaments i els seus límits. Dirigint la
mirada enrere als inicis de l'Església, considera la
catequesi com el conjunt dels esforços i energies al
servei de la maduració en la fe, que «no pot
dissociar-se del conjunt d'activitats pastorals i missionals
de l'Església» (CT 18). a) La naturalesa
específica de la catequesi. Al mateix temps, Joan Pau
II insisteix que la catequesi té "quelcom
d'específic propi" sobre allò que s'ha
preguntat sovint el VI Sínode dels Bisbes:
«comprèn especialment un ensenyament de la
doctrina cristiana, donada generalment de manera
orgànica i sistemàtica, amb vista a
iniciar-los en la plenitud de la vida cristiana» (CT
17). El document és
conscient que en el moment actual molts batejats necessiten
enfortir la fe inicial per mitjà d'un
reforçament del primer anunci, àdhuc
suscitant, gairebé per primera vegada, la fe;
però vol marcar una distinció entre catequesi
i primer anunci, i insistir en la finalitat
específica de la catequesi: «Es tracta,
efectivament, de fer créixer, a nivell de coneixement
i de vida, la llavor de la fe sembrada per l'Esperit Sant
amb el primer anunci i transmès eficaçment a
través del baptisme» (CT 20). Als nostres dies la
dimensió intel·lectual de la fe passa, amb molta
freqüència, a un segon lloc. S'acostuma a dir
que la catequesi té com a finalitat la vida
cristiana, i -sovint s'afegeix- "no només el
coneixement de les veritats de la fe". En canvi, com estem
veient, el Sant Pare subratlla precisament el
desenvolupament de la intel·ligència de la fe
com a feina pròpia, en sentit fort, de la catequesi.
I és que, l'intellectus fidei, que els teòlegs
cultiven a nivell sistemàtic, en el seu nivell
espontani se situa en el mateix nucli de la
catequesi. És cert que aquest
coneixement està orientat a la vida de l'home, a la
persona sencera (cfr. CT 20). El que decideix la naturalesa
de la catequesi és, per tant, aquest "home sencer" en
tant que s'esforça per conèixer el Misteri de
Crist i a viure les seves
conseqüències. Aquesta posició que
Joan Pau II manté amb tota claredat en la Catechesi
tradendae s'inspira en les afirmacions de Dei Verbum sobre
la naturalesa de la fe com a resposta a Déu que es
revela: és la persona sencera la que diu que
sí a Crist, donant-se a Ell, però això
suposa l'assentiment de la seva intel·ligència i
la disposició a conèixer millor el contingut
del que Crist és i ensenya. Des d'aquí hom pot
copsar el problema que podria sorgir si la catequesi es
dediqués només a la fonamentació de
l'actitud de la fe (fides qua) sense arribar a la "segona
instància", el desenvolupament de la
intel·ligència dels misteris de la fe (fides
quae), dels quals el centre historicosalvífic
és el misteri de Crist, disposat a la plenitud de la
veritat que s'assoleix en la vida amb Crist. b) La relació entre
la Catequesi i el kerigma. Vista l'especificitat de
la catequesi es comprèn bé la seva
relació amb el primer anunci o kerigma. Tanmateix,
alguns van plantejar l'objecció que la catequesi
«vindria forçosament a racionalitzar, donar
ariditat i finalment a matar el que de més viu,
espontani i vibrant hi ha al kerigma». El Papa respon
que la catequesi no és menys evangèlica que el
kerigma i dóna un motiu que pot considerar-se com a
pedra de toc d'una bona catequesi: «Les veritats que es
profunditzen en la catequesi són les mateixes que van
colpir el cor de l'home en sentir-les per primera vegada. El
fet de conèixer-les millor, lluny d'esmussar-les i
marcir-les, ha de fer-les encara més estimulants i
decisives per a la vida» (CT 25). I com que
l'existència cristiana és una vocació a
la santedat i a l'apostolat, si la catequesi es fa bé
-observa- «els cristians tindran interès a donar
testimoni de la seva fe, a transmetre-la als seus fills, a
fer-la conèixer a altri, a servir de tota manera la
comunitat humana» (CT 24). Passem ara a ocupar-nos
del significat del CEC per la nova evangelització. Ho
farem en perspectiva historicoteològica. Per a
això és oportú remuntar-se al Concili
de Trento per mostrar alguns aspectes del Catecisme que
mereixen un interès particular. 1. El catecisme de
Bel·larmino i el CEC. El Catecisme Romà
de Sant Pius V (1566) va ser un instrument valuós per
a la formació del clergat i per facilitar als
sacerdots l'ensenyament de la doctrina cristiana,
però no estava dirigit als nens. No va aconseguir la
restauració catequètica desitjada, en part
perquè els petits catecismes que es van redactar
posteriorment -elaborats per homes apreciats per la seva
doctrina i santedat, i que van fer molt bé a
generacions senceres de cristians-, no van saber situar-se
en la línia teològica del Catecisme
Romà; també per manca d'una suficient
assimilació i transmissió pedagògica
adequada a la diversitat de temps, persones i
circumstàncies. A partir de finals del
segle XVI, es van multiplicar els catecismes -i amb ells els
errors, o almenys les unilateralitats doctrinals-, i van
proliferar també els diversos mètodes
catequètics fins al punt de crear-se un estat de
confusió. Això va provocar el desig d'una
certa unificació (no imposició) del catecisme
popular, cosa que ja s'havia demanat a Trento. L'ideal es
veia en el Catecisme de Sant Robert Bel·larmino, que
fou de fet proposat com a model en el Vaticà I
(esquema De parvo catechismo). Finalment no es dugué
a terme el projecte. El catecisme de
Bel·larmino (Doctrina cristiana breu), redactat el
1597, tenia la mateixa estructura que el de Canisi (Parvus
catechismus catholicorum o Catechismus minor), escrit
quaranta anys abans: Símbol, Parenostre i Avemaria,
Manaments i Sagraments. Entre els dos catecismes es
publicà, el 1566, el de Trento, amb l'estructura
següent: Credo, Sagraments, Manaments i
Oració. Les raons que dugueren al
Catecisme Romà a aquesta distribució
quatripartita són les mateixes que van portar als
redactors de l'actual Catecisme de l'Església
Catòlica a donar-li una estructura igual. Com ara: la
tradició catequètica, que reservava un lloc
per als sagraments; la voluntat d'exposar els sagraments amb
detall, en una època de confusió doctrinal; el
desig de respectar la unitat entre el Símbol i els
sagraments en la seva connexió eclesiològica,
marcada per Sant Tomàs quan unia estretament "la fe i
els sagraments de la fe"; el fet, per últim, que el
Decàleg només es pot entendre i viure
cristianament a partir de la doctrina i la realitat dels
sagraments. En contrast amb Luter (el
seu catecisme, de 1529, seguia aquest ordre: Decàleg,
Símbol, Parenostre, Baptisme i Cena), és com
si el Catecisme Romà ens digués: «El que
Déu ens mana (...) no és impossible,
sinó que es pot complir, perquè -la
relació és causal: aquí rau el sentit
teològic de l'ordo doctrinae- Déu, en la
celebració dels sagraments, ens dóna la
gràcia i les virtuts -la potència, la
força sobrenatural- per complir els preceptes».
Respecte al de Trento, el
catecisme de Bel·larmino tenia l'inconvenient de
relegar els sagraments al darrer lloc, difuminant la seva
connexió orgànica amb la doctrina
cristiana. El Catecisme de
l'Església Catòlica ha recuperat la "saba
teològica" del Catecisme Romà, però amb
la riquesa del Concili Vaticà II i amb
l'experiència històrica dels quatre segles que
segueixen a Trento, situant-se com a punt de
referència per a la transmissió de la fe i per
a l'elaboració de catecismes locals. La idea del Catecisme, ha
recordat W. Kasper sortint al pas d'algunes crítiques
desencertades, «no va sorgir -en el Sínode de
1985- d'un pensament centralista. Va venir, en primer lloc,
de la perifèria, d'Esglésies del Tercer
Món, i després certament va ser feta seva per
bisbes europeus i nord-americans». 2. El significat de
l'estructura del Catecisme de l'Església
Catòlica. El 1994, arran d'una
conferència pronunciada per Pedro Rodríguez
-qui havia estat director de l'Edició Crítica
del Catecisme Romà-, es va publicar una monografia
sobre el tema que ens ocupa i a la qual vull
referir-me. a) "Coses noves i
antigues" en l'estructura del Catecisme. La comissió
redactora del CEC va assumir, des dels primers esborranys,
les grans peces de l'estructura catequètica
tradicional, ordenades segons el Catecisme Romà:
Símbol (Credo), Sagraments (Litúrgia),
Decàleg (Moral) i Parenostre (Oració).
Però això no havia estat així des del
començament . La quarta part va aparèixer
després de la consulta a l'Episcopat, completant
així el "model" del Catecisme Romà.
Però el CEC, a més a més, mostra
«una profunda autoconsciència d'aquella
estructura, entesa com a articulació de
l'exposició de la fe». Aquesta
autocomprensió que el CEC té de la seva
estructura es pot veure a diversos llocs, de manera
més destacada a la secció L'Esperit Sant i
l'Església, que dóna entrada a l'article
eclesiològic. «La missió del
Crist i de l'Esperit Sant es compleix a l'Església,
Cos del Crist i Temple de l'Esperit Sant. Aquesta
missió conjunta associa des d'ara els fidels del
Crist a la seva comunió amb el Pare en l'Esperit
Sant» (n. 737). «Així, la
missió de l'Església no s'afegeix a la del
Crist i de l'Esperit Sant, sinó que n'és el
sagrament: amb tot el seu ésser i en tots els seus
membres l'Església és enviada a anunciar i a
donar testimoni, a actualitzar i a difondre el misteri de la
comunió de la Santíssima Trinitat (això
serà l'objecte del pròxim article
[eclesiològic])» (n. 738). «L'Esperit Sant
és la unció del Crist. Per això el
Crist, Cap del Cos, difon l'Esperit en tots els seus membres
(...). Amb els sagraments de l'Església, el Crist
comunica als membres del seu Cos el seu Esperit Sant i
santificador (això serà l'objecte de la segona
part del Catecisme)» (n. 739). «Aquestes "meravelles
de Déu", ofertes als creients en els Sagraments de
l'Església, donen fruit en la vida nova pel Crist,
segons l'Esperit (això serà l'objecte de la
tercera part del Catecisme)" (n. 740). [Cfr. Rm 8, 26].
«L'Esperit Sant, artesà de les obres de
Déu, és el Mestre de la pregària
(això serà l'objecte de la quarta part del
Catecisme)» (n. 741). Es pot considerar que
aquest sumari és com a l'eix central del CEC i la
clau per a la seva comprensió
teològica. Però no
només hi ha tradició en l'estructura del CEC.
Joan Pau II afirma en la butlla de promulgació:
«El Catecisme comportarà, doncs, coses noves i
antigues (cf. Mt 13, 52), ja que la fe és sempre la
mateixa i és font de llums sempre noves».
L'antic, segons el Sant Pare, és l'articulació
de les peces del Catecisme Romà, que el CEC recull. I
a continuació: «Però -aquí ve la
novetat-, al mateix temps, el contingut és sovint
expressat d'una manera "nova", a fi de respondre als
interrogants de la nostra època». Si busquem en què
consisteix la novetat en l'àmbit de l'estructura del
CEC trobarem quelcom molt important, tant des del punt de
vista teològic com de l'experiència cristiana:
les tres primeres parts, en contrast amb les corresponents
al Catecisme de Trento, es divideixen, cadascuna d'elles, en
dues grans seccions. A cada part, la segona secció
correspon estructuralment a la part anàloga del
Catecisme Romà; la primera, però, és
nova, i ve demanada per les circumstàncies actuals de
la fe i pel desenvolupament de la teologia al nostre
temps. Les noves seccions fan
més fàcil entendre el camí que el
Catecisme ha pres per exposar la fe cristiana. Aquest
camí no és un altre que el de l'home,
perquè, en expressió de Joan Pau II,
«l'home és el camí de
l'Església». L'amor a l'home determina el
projecte salvífic de la Trinitat i la seva iniciativa
en la història. Des del Pròleg (n. 1), el CEC
recorda que l'home està cridat pel Crist, en el nom
de la Trinitat, i a través de l'Església, a
participar, en l'Esperit Sant, de la comunió amb la
Trinitat. En aquest monument
catequètic que Joan Pau II ha entregat a
l'Església i al món, les dimensions
trinitària i cristològica de la fe cristiana
s'entrellacen amb la dimensió antropològica.
Una dimensió redescoberta en la nostra època,
que té el propi Joan Pau II com a testimoni
qualificat. Aquesta dimensió antropològica de
la fe cristiana -i, per tant, de la catequesi com a tasca de
la transmissió de la fe- es descobreix, efectivament,
en analitzar els continguts de les tres seccions
esmentades: a) En la primera
secció de la Primera part ("Jo crec", "Nosaltres
creiem", n. 26-184) conté una antropologia fonamental
que ajuda a valorar la dignitat de l'home i de l'acte de
fe. b) En la secció
introductòria de la Segona part (L'economia
sacramental, n. 1076-1209), es descobreix la riquesa que
prové del "moviment litúrgic" i de la
formulació de la sacramentalitat de
l'Església, realitzada pel Vaticà II i
desenvolupada per la teologia posterior. c) La tercera part del CEC
s'ocupa de La vida en el Crist. La primera secció
d'aquesta part tracta de La vocació de l'home: la
vida en l'Esperit (n. 1699-2051). La moral cristiana es
presenta com a crida a la vida de la fe. És en
aquesta secció on se sistematitza aquella
antropologia que amara el CEC, subratllant la
comprensió de l'home com a imatge de Déu, la
comunitat humana, i la necessitat de l'ajuda de Déu
que ensenya l'home a respondre a la vocació divina,
amb la força de la gràcia i en la
comunió amb l'Església. b) El fil teològic
del Catecisme i el sentit de la catequesi. C. Schönborn -cap de
l'equip redactor- es preguntava si hi ha «un fil que
enllaci tot el Catecisme». I responia: «És
cert que no es va buscar de manera explícita.
Però, de segur, el tema de l'economia divina travessa
les quatre parts com un leitmotiv». Aquest tema,
central i orgànic en el Catecisme, apareix de forma
explícita ja des de la butlla de promulgació
(cfr. Fidei depositum 3). En aquest marc s'ha
d'entendre i respondre la pregunta de si el CEC recull el
principi de la jerarquia de les veritats, subratllat pel
Vaticà II. Es tracta d'una qüestió que en
ocasions ha estat malentesa, com si es tractés de fer
una llista de tesis o afirmacions més o menys
vertaderes segons la seva posició a la llista. En
canvi, explica bé P. Rodríguez, el principi de
la jerarquia de les veritats, «al·ludeix
més aviat a l'"orgànica" de l'economia de la
salvació, és a dir, a la centralitat
teològica del misteri del Déu Tri i a la
centralitat econòmica del misteri del Crist, el Fill
de Déu fet home. La diversa relació amb aquest
doble fonament, trinitari i cristològic, que tenen
les veritats de fe, dóna lloc a la jerarquia de les
veritats». El principi de la
jerarquia de les veritats, entesa com a articulació
orgànica o nexus mysteriorum, tradicionalment ha
estat expressat en l'estructura del Símbol de la fe.
El que interessa ressaltar és que el CEC presenta un
quadre orgànic de la fe centrada en el Crist, i
mostra la connexió de les veritats amb aquell centre,
alhora que es respecten els diversos graus de certesa de
cada veritat. D'aquí també
es pot deduir, en l'ordre antropològic, que «tal
com en Déu i en el Crist es concentra tota la
veritat, també la "veritat" d'una acció humana
prové del seu nexe amb l'amor del Crist, amb la
caritat». I això constitueix la finalitat i el
sentit de la catequesi: el coneixement amorós del
Déu únic i del seu enviat Jesucrist. D'aquesta
manera la finalitat de la catequesi se situa en la jerarquia
de les veritats que deriva del nexe dels misteris de la fe.
Precisament el pròleg del Catecisme acaba
així, reproduint un cèlebre text del Catecisme
Romà: «Tota la finalitat de
la doctrina i de l'ensenyament s'ha de situar en l'amor que
no té fi. Cal explicar allò que hem de creure,
esperar o practicar. Però, sobretot, cal fer veure
sempre l'Amor de nostre Senyor perquè cadascú
comprengui que tot acte de virtut perfectament
cristià no té cap més origen que l'Amor
ni cap més terme que l'Amor» (Catech. R.,
Prefaci, 10). c) La força
interior del Catecisme. P. Rodríguez
també fa notar que el CEC exposa el misteri de
l'economia salvífica seguint el procés mateix
d'originació i transmissió pel qual arriba a
nosaltres, és a dir, mitjançant el recurs al
"patrimoni imponent de la memòria de
l'Església". D'aquí la seva força
interior. En l'àmbit
d'aquesta memòria, que en últim terme
procedeix de l'Esperit Sant, la teologia té una
funció de vertebració. Per aquest motiu, la
teologia subjacent al CEC «no pretén una
fonamentació teologicoescolar dels fets
salvífics per treure unes conseqüències
intel·lectuals i sortir al pas dels errors. Tampoc
és una teologia plantejada com a
il·lustració dels misteris de la fe a la llum de
la raó humana. (...) Aspira, senzillament, a deixar
que els misteris resplendeixin a partir de la seva
pròpia llum. Potser per això el CEC, com en el
seu dia el Catecisme Romà -però amb molta
més força, per ser llenguatge d'avui-, sovint
suscita en el lector no només el coneixement de la fe
i de la vida cristiana, sinó vibració
interior, amor a Jesucrist, entusiasme». 3. La qüestió
de les mediacions i l'ús del Catecisme de
l'Església Catòlica. S'ha dit que el Catecisme
requereix mediacions. Així ho afirma la mateixa
Constitució Fidei depositum, que el promulga.
Requereix la cultura concreta que correspon als catecismes
locals. En els debats del Vaticà I sobre el parvo
catechismo, molts pares conciliars rebutjaren la sola idea
d'un catecisme universal, perquè interpretaven que es
volia poc menys que imposar un catecisme popular per a tota
l'Església, per a tots els llocs i cultures del
món. Aquest va ser també un factor important
pel qual alguns grups rebutjaven el projecte provisional del
Catecisme de l'Església Catòlica. La
polèmica va cedir a mida que es conegué que es
tractava d'un Catecisme Major, i sobretot en conèixer
que el mateix Catecisme demanava l'elaboració dels
catecismes locals. Per altra banda, sovint
s'ha insistit que un bon ús del Catecisme implica la
prudència a l'hora de posar-lo directament en mans
d'algú, per tal que pugui entendre'l, ja que hi ha el
risc que, o bé no signifiqui res per a ell, o el
malinterpreti per falta de coordenades culturals i
teològiques. Aquesta línia enllaça amb
la qüestió de la inculturació del
Catecisme. Tot això,
però, no vol dir que el Catecisme de
l'Església Catòlica no serveixi, prout iacet,
com a instrument d'evangelització. S'ha ressaltat que
el Catecisme es manté en un nivell
d'inculturació general. Aquesta apreciació
s'ha vist confirmada en aquests sis anys, i avalada pel fet
que el Catecisme és cada cop més usat
directament, sense mediacions, per a la formació de
persones de tota mena, sempre que tinguin un mínim
nivell cultural. Gent de tot el món, també
cristians no catòlics, fins i tot persones no
creients, el llegeixen i l'aprecien, sobretot si compten amb
l'ajuda de catequistes i teòlegs. Al mateix temps,
és lògic, que siguin necessaris els catecismes
locals de diferents estils i nivells, per arribar sobretot
als nens i a les cultures distants de
l'occidental. Si és cert que els
destinataris "privilegiats" del CEC són els bisbes,
també ho són tots els fidels: per als
preveres, el CEC és un instrument vàlid per a
la seva formació permanent i la predicació;
per als catequistes, en ordre a la seva preparació;
per a les famílies, amb vistes al creixement de la
vida cristiana; es presenta, a més a més, com
una ajuda preciosa per a l'actualització
sistemàtica dels anomenats agents pastorals i per la
formació de tot cristià; també pels qui
tenen dificultats en la seva fe o pels
incrèduls. Amb ocasió de la
presentació de l'editio typica llatina, el Sant Pare
va concretar el servei que el CEC presta als teòlegs
-«referència doctrinal autoritzada per a la seva
incansable investigació»- i el valuós
servei que els teòlegs estan cridats a donar al CEC,
en els següents aspectes: «(1) profunditzant en el
coneixement dels continguts exposats en ell de manera
essencial i sintètica; (2) explicitant encara
més les motivacions encloses en les afirmacions
doctrinals, i (3) mostrant els nexes profunds que uneixen
entre si les diferents veritats (…) així com (4)
el lloc central que ocupa Jesucrist» (Fidei depositum,
3). El Sant Pare va afegir el servei del Catecisme per a la
pregària personal i en comú, i el seu valor
ecumènic. En tot cas, com Joan Pau
II ha assenyalat, el Catecisme és un instrument
privilegiat per a la nova evangelització. Les raons
per a això són abundants: especialment, la
seva estructura ben provada i arrelada en la teologia
catòlica més solvent durant segles, la
intel·ligent i acurada recepció de la teologia
contemporània i la manera d'acostar-se a l'home
d'avui, els camins del qual ha de recórrer la
catequesi. Avui es parla molt, i amb
raó, de la globalització de les relacions
gràcies a les modernes tecnologies. Vivim en una
època transcultural. És possible entendre's
fàcilment i ràpida entre països llunyans,
perquè assistim a la universalització de molts
valors, i la tècnica posa al nostre servei tota mena
de connexions. La diversitat de les llengües i de les
cultures no semblen constituir grans obstacles,
perquè el llenguatge dels valors humans s'imposa.
Tant de bo sigui així. La qüestió
és: ¿perquè en aquest context es nega la
capacitat de compartir un mateix llenguatge de la fe26,
almenys entre països propers per geografia i cultura?.
La referència a la inculturació -sens dubte
necessària-, ¿no dóna, a vegades, la
impressió d'ocultar la desconfiança davant la
potencialitat transcultural de la fe, tant sovint mostrada
per la història? ¿No hi ha aquí una
desconfiança en el diàleg, en la
transmissió i, en darrer terme, en el coneixement de
la veritat, és a dir, en la capacitat de l'home per
raonar i transcendir el que és merament
fàctic? Per això, si no es vol reduir la
moderna civilització tecnològica a un conjunt
de comunicacions insignificants -i en el fons condemnades a
la fragmentació- es veu necessari confiar de nou en
l'home i en la seva capacitat de conèixer la
veritat. Joan Pau II s'ha plantejat
la inculturació de la fe en moltes ocasions. En la
Catechesi tradendae advertia dues coses: a) Per una banda, el
Missatge evangèlic no es pot aïllar de la
cultura en la qual està inserit des del principi
(«el món bíblic, i més
concretament el medi cultural en què visqué
Jesús de Natzaret»); «ni tampoc, sense
grans pèrdues, podrà ser aïllat de les
cultures en les quals ja s'ha expressat al llarg dels
segles; aquest Missatge no sorgeix de manera
espontània en cap humus cultural; es transmet sempre
a través d'un diàleg apostòlic que
està inevitablement inserit en un cert diàleg
de cultures» (CT 53). b) «Per altra part,
la força de l'Evangeli és, a tot arreu,
transformadora i regeneradora». L'Evangeli s'encarna en
les cultures, les purifica i acaba per enriquir-les. Tot
això a condició que la catequesi no
s'empobreixi «per abdicació o reducció
del seu missatge» (ibidem), ni accepti un llenguatge
que acabi desvirtuant el contingut de la fe. Partint d'aquí, el
Sant Pare llançava una proposta per a
l'evangelització a la nostra època: «La
llei suprema és que els grans progressos realitzats
en el camp de la ciència del llenguatge han de poder
ser utilitzats per la catequesi, per tal que pugui dir o
comunicar més fàcilment al nen, a
l'adolescent, als joves i als adults d'avui tot el seu
contingut doctrinal sense deformació» (CT
59). 1. La diaconia de la
veritat i la inculturació de la fe. En la seva
encíclica Fides et ratio, Joan Pau II torna a parlar
sobre el servei a la veritat com a dimensió essencial
de l'evangelització. Aquesta diaconia de la veritat
s'inscriu, per una banda, en l'«esforç
comú de la humanitat per assolir la veritat, i per
altre, en la responsabilitat que l'Església sent
davant l'anunci de les certeses adquirides, àdhuc des
de la consciència que tota veritat assolida és
només una etapa cap a aquella veritat total que es
manifestarà en la revelació última de
Déu» (FR 2). Quan insisteix en la
necessitat de la mediació filosòfica -que, per
la seva capacitat crítica i dirigida a l'universal,
és un instrument imprescindible per manifestar el
caràcter universal del contingut de la fe- el Sant
Pare afirma: «Les cultures, quan estan profundament
arrelades en el que és humà, comporten el
testimoni de l'obertura típica de l'home envers
l'universal i la transcendència» (n. 70).
«Tota cultura porta impresa i deixa albirar la
tensió cap a una plenitud» (n. 71). Aquesta
plenitud és, precisament, l'anunci de l'Evangeli,
que, tot exigint l'adhesió de la fe, no impedeix
conservar la pròpia identitat. Davant la
qüestió ben actual del contacte amb altres
cultures (especialment les grans cultures sorgides en
diàleg amb religions no cristianes), el Sant Pare
insisteix en la universalitat de l'esperit humà, ja
que «les seves exigències fonamentals són
idèntiques en les cultures més diverses».
I recull i amplia l'argument que, «en el contacte amb
grans cultures, a les quals no havia arribat anteriorment,
l'Església no pot oblidar el que ha adquirit en la
inculturació en el pensament grecollatí»
(n. 72). 2. Comunicar el misteri
del Déu viu. El missatge de la catequesi. En l'àmbit de la
catequesi, no poques vegades se sent dir que les antigues
formulacions de la fe, tot i ser vertaderes, no tenen valor
catequètic actual; cal, doncs, buscar nous
llenguatges per transmetre l'Evangeli. La bona
intenció que hi ha al fons d'aquesta
observació passa per alt la providència de
Déu, «que condueix la seva Església pels
camins del temps i de la història» (ibidem), i
que, segons el Sant Pare, compta -també per al futur-
amb les riqueses assolides en el contacte de l'Evangeli amb
noves cultures. Fides et Ratio proporciona
orientacions valuoses per a la comprensió de les
fórmules de la fe, especialment quan defensa el
context històric de l'expressió de la fe,
alhora que rebutja l'historicisme: «La veritat
-sosté el Sant Pare- mai no pot ser limitada pel
temps i per la cultura; es coneix en la història,
però supera la història mateixa» (n. 59).
«La història del pensament ensenya que, a
través de l'evolució i la varietat de les
cultures, certs conceptes bàsics mantenen el seu
valor cognoscitiu universal i, per tant, la veritat de les
proposicions que els expressen» (n. 96). Aquestes paraules troben
una profunda veritat a la catequesi d'avui i de sempre. Avui
hi ha més consciència que el model de
catequesi és la catequesi d'adults, encara que no
sempre s'és coherent amb aquesta afirmació. La
catequesi ha de preparar a la comprensió del valor
cognoscitiu i intel·lectual -raonable- de la fe,
certament en el context de la persona sencera, seguint el
camí de l'home. Si la catequesi renunciés a
aquesta tasca, es desnaturalitzaria i deixaria de ser un
instrument per l'evangelització. El pontificat de Joan Pau
II ha contribuït decisivament a situar la catequesi,
com a peça essencial de l'evangelització, en
l'horitzó de Crist, Camí, Veritat i Vida per a
l'home. Arrelant-se en el si de la Gran Tradició, el
Sant Pare ha anat sempre per davant involucrant la filosofia
i la teologia actuals en aquest procés. I en el tema
que ens ocupa, ha mostrat com la catequesi i l'ensenyament
de la Religió no pot estancar-se en plantejaments
arcaics, sinó que han de mantenir-se obertes a la
teologia, a la filosofia i als legítims
avenços de les ciències humanes i socials, per
servir als homes de tots els temps. Finalitzem amb algunes
paraules de la Fides et ratio que, en línia amb la
valentia del document, resumeix el repte de la catequesi
actual: «La catequesi comporta implicacions
filosòfiques que han d'estudiar-se a la llum de la
fe», alhora que «tenen un efecte formatiu per a la
persona»; «és també
comunicació lingüística», que ha de
«presentar la doctrina de l'Església en la seva
integritat, mostrant la seva relació amb la vida dels
creients (…). En efecte, el que es comunica en la
catequesi no és un conjunt de veritats conceptuals,
sinó el misteri del Déu viu» (n. 90). Per
això «només en el Crist -afirma Joan Pau
II- és possible conèixer la plenitud de la
veritat» (ibidem).
I. La
catequesi en la missió de
l'Església.
II. El
Catecisme de l'Església Catòlica (CEC) en
la nova evangelització.
III. El
camí de l'home, horitzó de la
catequesi
TEMES D'AVUI
Joan Pau II i la col·legialitat episcopal | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors
Tornar a la Página Principal | Crèdits | Llibres | Índex d'autors | info@temesdavui.org
disseny: carlosvelillagiménez