Edició digital. 2n semestre de 1999
Edició digital. 2n semestre de 1999
Lluís Martínez Sistach
Lluís
Martínez Sistach Arquebisbe
de Tarragona i Primat. Un moment
de la Clausura del Concili Provincial Tarraconense a la
Catedral de Tarragona. Joan Pau II fou elegit el
16 d'octubre de 1978 i el 22 del mateix mes iniciava el seu
pontificat. Això succeïa als dotze anys de la
clausura del Concili Vaticà II, en un temps que
l'Església s'esforçava amb
il·lusió a aplicar aquell concili
ecumènic del qual el nou Papa havia format part com a
membre. Un tema estrella del
Concili Vaticà II fou el de la col·legialitat. A
l'hora de tractar sobre l'exercici de la col·legialitat
episcopal en els vint anys del pontificat de Joan Pau II,
m'ha semblat pertinent exposar el tema seguint aquests
quatre apartats: 2. El
subjecte de l'autoritat suprema en
l'Església. 3. La
col·legialitat episcopal en el pensament de Joan Pau
II. 4. La
col·legialitat episcopal en el govern pastoral de
Joan Pau II. I. La
col·legialitat episcopal en l'eclesiologia del
Concili Vaticà II Una de les finalitats
fonamentals que es va proposar el Concili Vaticà II,
des del començament, fou la intenció de
completar, per mitjà d'una doctrina corresponent
sobre l'episcopat, la doctrina del Primat desenvolupada en
el Vaticà I. Això va aconseguir-se en el
capítol III de la Constitució dogmàtica
Lumen gentium, en el qual s'empra, com a idea directriu, el
pensament de l'estructura col·legial de l'ofici
episcopal. En el n. 20 d'aquest
document conciliar s'afirma el següent: «De la
mateixa manera que perdura el ministeri que el Senyor
concedí individualment a Pere, el primer dels
Apòstols, amb l'obligació de transmetre'l als
seus successors, així també perdura el
ministeri dels Apòstols de pasturar
l'Església, que de manera contínua ha
d'ésser exercit pel sagrat orde dels
Bisbes.» I més endavant
s'afirma que «hom és constituït membre del
Cos episcopal en virtut de la consagració sacramental
i per la comunió jeràrquica amb el Cap i els
membres del Col·legi». A la llum d'aquest text
apareixen dues arrels de la col·legialitat que formen
certament una inseparable unitat, en dir que hom es fa
membre del Col·legi per la consagració i per la
unitat de comunió amb el Cap i membres de la
comunitat episcopal, en expressió del cardenal
Ratzinger. Això significa, en
primer lloc, una arrel sacramental en la mateixa
consagració dels bisbes, que no afecta merament
l'individu com individu, sinó que és, segons
llur essència, incorporació a un tot, a una
unitat de servei. I això demana com a igualment
essencial la superació de la individualitat personal
i l'activa participació en el treball comú.
Com la crida dels Apòstols representa admissió
en el simbolisme dels Dotze, de la mateixa manera la
consagració del bisbe és, per la seva mateixa
essència, incorporació a la comunitat del
servei episcopal. I d'aquí es
dedueix, automàticament, que la comunió amb el
Cap i els membres del Col·legi no apareix ja com un
afegiment extern al sagrament de la consagració
episcopal, sinó com un desenvolupament que correspon
a la seva essència. Va bé observar que
aquesta comunió té com a punt de
referència no només el Bisbe de Roma,
sinó, igualment, els altres germans en l'episcopat.
La comunió amb el Papa significa
necessàriament ser catòlic, o sigui, estar
igualment en relació de comunió amb els
restants bisbes que pertanyen a l'Església
catòlica. Ambdues condicions
són necessàries en igual grau per a poder
pertànyer al Col·legi episcopal, però des
d'un aspecte distint: la consagració episcopal
té caràcter de causa eficient, mentre que la
comunió jeràrquica té el valor de
condició indispensable per tal que la
consagració pugui obrar la plena successió
apostòlica. La constitució
conciliar parla explícitament de la
Col·legialitat episcopal amb aquests termes:
«Així com, per determinació del Senyor,
sant Pere i els altres Apòstols constitueixen un
únic Col·legi Apostòlic, de manera
paral·lela el Pontífex Romà, successor de
Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols,
s'uneixen entre ells». Aquí hi ha unes
precisions que cal recordar. En primer lloc, la Nota
Explicativa Prèvia de la Lumen gentium, diu que
«Col·legi no s'entén en sentit estrictament
jurídic, és a dir, d'un grup d'iguals que
haurien traspassat el seu poder a llur president, ans d'un
grup estable, l'estructura i l'autoritat del qual s'han de
deduir de la Revelació». El Senyor va establir
els Dotze «a la manera d'un col·legi o d'un grup
estable». El nou Codi de Dret
Canònic ho expressa en el cànon 330 amb
aquests termes fidels a l'esmentada nota: «Així
com, per determinació del Senyor, sant Pere i els
altres Apòstols constitueixen un Col·legi, de la
mateixa manera el Pontífex Romà, successor de
Pere, i els Bisbes, successors dels Apòstols, estan
units entre ells.» D'aquesta manera es vol subratllar
que l'expressió Col·legi, encara que
començà a utilitzar-se en l'època de la
vigència del dret romà -pensem en
Tertulià, Cebrià, Lleó Magne-, no
significava el mateix quan era aplicada al Col·legi
apostòlic i al Col·legi episcopal. A aquest
propòsit cal recordar el concepte romanista
d'Ulpià, segons el qual un Col·legi està
integrat per aquells que posseeixen la mateixa potestat:
«Collegarum appellatione hi continentur qui sunt
eiusdem potestatis». En segon lloc, «el
paral·lelisme entre Pere i els altres Apòstols
per un cantó, i el Papa i els Bisbes per un altre, no
significa pas que els poders extraordinaris dels
Apòstols passessin a llurs successors, i tampoc
igualtat entre el Cap i els membres del Col·legi,
sinó només proporcionalitat entre la primera
relació (Pere - Apòstols) i l'altra (Papa -
Bisbes)». El Concili, en tractar de
les relacions dels Bisbes dins del Col·legi episcopal,
afirma el següent: «Cada un dels bisbes, que
presideixen Esglésies particulars, exerceixen llur
govern sobre la porció de Poble de Déu a ells
encomanada, no pas sobre les altres Esglésies ni
sobre l'Església universal». Tanmateix el text
conciliar continua explicitant un aspecte complementari:
«Però com a membres del Col·legi episcopal
i successors legítims dels Apòstols, cada un
és obligat per institució i manament de Crist
a aquella sol·licitud a favor de tota l'Església
que, encara que no s'exerceix per un acte de
jurisdicció, contribueix moltíssim a la
utilitat de l'Església universal». Així, doncs, cada
bisbe no rep poder sobre l'Església universal,
sinó que pot exercir només el poder episcopal.
Però això no significa que cada bisbe es trobi
sense una ordenació vers l'Església universal.
Tot el contrari, ja que el bisbe ho és primerament
per la seva incorporació al Col·legi episcopal
(a la comunitat de tots els bisbes), al seu ofici li
pertany, per essència, una fonamental
ordenació respecte a la totalitat de
l'Església de Crist una i única. Com afirma
Ratzinger, «aquest ofici està ordenat
eclesiològicament d'una manera universal, i la
limitació a un territori determinat no és una
separació de la seva responsabilitat en
l'Església universal, sinó la
incorporació concreta al servei de la
totalitat». El paral·lelisme que
es dóna entre el Col·legi apostòlic i el
Col·legi episcopal ens ajuda a entendre que tant el
Papa com els Bisbes es troben sempre dintre del
Col·legi i no fora d'ell. Això significa que
tant el successor de Pere com els successors dels
Apòstols són membres del Col·legi.
Tanmateix, el successor de Pere ho és com a cap i els
altres bisbes ho són com a simples membres. En el
Col·legi episcopal es dóna una estructura
orgànica entre el cap i els membres. El Col·legi
està sempre cum et sub Petro. La Constitució
Lumen gentium explicita com pot exercir el Col·legi
episcopal la seva potestat suprema, afirmant que aquesta
potestat, «posseïda per aquest Col·legi,
és exercida de manera solemne en el Concili
Ecumènic. Mai no hi ha un Concili Ecumènic que
no sigui confirmat o almenys acceptat com a tal pel
successor de Pere; i el Pontífex Romà
té la prer-rogativa de convocar aquests concilis, de
presidir-los i de confirmar-los». Aquesta és la
manera solemne d'exercir la col·legialitat episcopal la
seva potestat suprema sobre tota
l'Església. Fou precisament el Concili
Vaticà II que modificà la normativa
canònica sobre els membres de dret d'un Concili
ecumènic. Segons el Codi de 1917 no ho eren pas tots
els bisbes. A la llum de la doctrina de la Lumen gentium
suara dita, el Decret conciliar Christus Dominus afirma que
«per això, el Sant Concili estableix que tots
els Bisbes, essent membres del Col·legi episcopal,
tenen dret a participar en el Concili
Ecumènic». Tanmateix hi ha una altra
manera d'exercir el Col·legi la seva potestat suprema,
tal com diu el Concili: «La mateixa potestat
col·legial pot ésser exercida amb el Papa i els
Bisbes esparsos arreu del món, amb la condició
que el Cap del Col·legi els cridi a actuar
col·legialment, o almenys aprovi o accepti lliurement
l'actuació unitària dels Bisbes dispersos, de
manera que existeixi un vertader acte col·legial».
Així, doncs, cap acció no és
autènticament col·legial si, a la vegada que
és pròpia dels membres del Col·legi, no
és també pròpia del seu Cap. Amb aquestes condicions,
les decisions aprovades són pròpiament
col·legials no només en la forma sinó
també per la seva mateixa naturalesa, ja que els
bisbes deliberen junt amb el Papa, com a mestres per
l'Església universal. Aquestes decisions tenen el
mateix valor que les preses pel Papa sol, ja que són
fruit de la mateixa potestat plena i suprema. L'exercici col·legial
no deriva ni de la impotència del Cap ni de la
imposició dels membres, sinó del Papa que, en
certs casos, estima oportuna i fins i tot necessària,
la col·laboració de tots els bisbes amb un acte
col·legial. Ateses aquestes formes
d'exercici de la col·legialitat pròpiament dita,
pot semblar que la potestat suprema de què gaudeix
per dret diví el Col·legi episcopal només
s'exerceix ocasionalment. En realitat és així.
La mateixa Nota Explicativa afirma que «el
Col·legi tot i existir sempre, no per això actua
de forma ininterrompuda amb acció estrictament
col·legial, tal com consta per Tradició de
l'Església». Això no impedeix que
l'exercici de la potestat suprema de l'Església
tingui una actuació permanent, no estrictament
col·legial, però no obstant això
col·legial. Pensem, per exemple, en el magisteri
ordinari i universal de tots els bisbes, puix, com diu la
Lumen gentium, «els bisbes, àdhuc escampats pel
món, però mantenint el vincle de la
comunió entre ells i amb el successor de Pere, en
ensenyar de forma autèntica la doctrina de fe i de
costums concorden de manera definitiva que és obligat
de mantenir una sentència, enuncien de manera
infal·lible la doctrina de Crist». El document final del
Sínode Episcopal extraordinari de 1985, vint anys
després del Concili Vaticà II, dedica un
número a la col·legialitat episcopal. En ell
s'afirma que «l'afecte col·legial és
més ampli que la col·legialitat efectiva entesa
de manera jurídica». Després de precisar
la col·legialitat en sentit estricte, parla de
«diverses realitzacions parcials que són
vertaderament signe i instrument d'afecte
col·legial», com ara el Sínode episcopal,
la Cúria romana, les visites ad limina, els viatges
pastorals del Papa, etc. Aquestes realitzacions parcials de
la col·legialitat signifiquen que hi ha un afecte
col·legial i constitueixen un instrument de la
realització objectiva d'aquest afecte. La Lumen gentium, en
tractar de la col·legialitat, utilitza en una
ocasió l'expressió esperit col·legial.
Aquest és l'ànima de la
col·laboració entre els bisbes a nivell
regional, nacional i internacional. És l'animus
cooperandi en ordre al benestar de tota
l'Església. La Constitució
sobre l'Església del Concili Vaticà II parla
ben explícitament de la potestat suprema, i ho fa amb
aquests termes: «El Col·legi o cos dels Bisbes no
té autoritat, si alhora no és entès amb
el Pontífex Romà, successor de Pere, com a cap
seu, i restant íntegra la seva potestat primacial
damunt tots, tant pastors com fidels». I en el mateix
lloc es parla més en concret de la potestat del Papa
i de la potestat del Col·legi episcopal. En relació al
Romà Pontífex es diu que «té sobre
l'Església potestat plena, suprema i universal, que
sempre pot exercir lliurement». I afegeix: «I
l'orde dels Bisbes, que succeeix el Col·legi
Apostòlic […] amb el seu Cap, el
Romà Pontífex, i mai sense aquest Cap,
també és subjecte de potestat suprema i plena
damunt tota l'Església, potestat que només pot
ser exercida amb consentiment del Romà
Pontífex». A la llum d'aquests textos
conciliars i tenint present que el nou Codi de Dret
Canònic, tractant de l'autoritat suprema de
l'Església, empra en el capítol I el
títol: El Pontífex Romà i el
Col·legi episcopal, es planteja inevitablement un tema
clàssic en la literatura teològica i
canònica: el tema del subjecte o subjectes de
l'autoritat suprema en l'Església. Cal harmonitzar la
potestat del Col·legi episcopal amb la primacial. La
constitució peculiar de l'Església amb dos
subjectes d'autoritat per dret diví, planteja el
problema de la relació i l'harmonització
d'aquests subjectes de l'autoritat suprema. Com s'assegura
la unitat? Com aquesta pluralitat consolida la
comunió eclesial? Com s'aconsegueix que cap dels
subjectes quedin anul·lats? El Concili Vaticà
II no va pretendre dirimir qüestions teològiques
o canòniques obertes. Per això la doctrina
conciliar permet seguir les tres respostes que de manera
clàssica es donen a la pregunta que ens hem formulat.
Podem indicar-les ja: 1ª resposta: el
subjecte de la suprema autoritat de l'Església
és el Romà Pontífex; 2ª resposta: el
subjecte de la suprema autoritat de l'Església
és el Col·legi episcopal; 3ª resposta: hi ha
dos subjectes de la suprema autoritat de l'Església:
el Romà Pontífex i el Col·legi
episcopal. Diguem alguna cosa de
cadascuna d'aquestes respostes o tesis. 1ª El Romà
Pontífex és el subjecte de la suprema
autoritat de l'Església. Quan aquesta potestat
és exercida pel Col·legi episcopal, això
esdevé per derivació o comunicació de
l'autoritat que té el Papa i que és el Cap del
Col·legi episcopal. Aquesta tesi fou defensada per
Gaietà i altres teòlegs i canonistes
postridentins i obeeix a alguns plantejaments també
clàssics sobre l'origen i naturalesa de la potestat
de jurisdicció en l'Església que recentment
estan en crisi, com el plantejament segons el qual tota la
jurisdicció en l'Església descendeix
verticalment del Romà Pontífex per una via
predominantment jurídica i en la qual l'origen
sacramental de la potestat està deixat en un segon
pla o no s'admet. I aquí cal recordar el text
important de la Lumen gentium que afirma el següent:
«La consagració episcopal, amb el misteri de
santificar, també atorga els ministeris d'ensenyar i
de governar, els quals, però, per la seva naturalesa,
només poden ser exercits en comunió
jeràrquica amb el Cap i els membres del
Col·legi». Després del Concili
Vaticà II es fa molt difícil defensar aquesta
tesi. Aquesta opinió
-denominada monàrquica o curialista per Congar-
té de positiu la defensa de la unitat i de la
particular prerrogativa del Pontífex Romà.
Tanmateix no valora degudament l'existència iure
divino del Col·legi com a subjecte de la potestat
suprema de manera permanent i no ocasional. 2ª El subjecte de la
potestat suprema de l'Església és el
Col·legi episcopal. Sense caure en expressions
i continguts conciliaristes, aquesta resposta és
defensable i els autors intenten fer-la compatible amb
l'eclesiologia del Vaticà II. Fou defensada per
Rahner, Jiménez Urresti i Congar, per
exemple. Segons aquesta tesi, el
Col·legi episcopal és l'únic subjecte de
la potestat suprema. Cal dir que el Col·legi episcopal
compta i actua sempre amb el Papa, cum Petro et sub Petro.
Per això, l'exercici d'aquesta potestat pot tenir
dues modalitats. Es pot exercir personalment pel Papa, en
virtut del seu ofici de Cap del Col·legi. L'exercici de
la potestat es concentraria tot ell en el Papa, el qual
actuaria com a Cap del Col·legi i fins i tot com a
representant del Col·legi, però no com a delegat
ja que la seva potestat no la rep dels altres membres del
Col·legi. El Papa, per bé que actués
sempre com a Cap del Col·legi i en comunió amb
els membres, conservaria sempre la seva llibertat
d'acció en l'exercici de la potestat i li
correspondria la competència de decidir la modalitat
d'aquest exercici, bé personal, bé
col·legial. Aquesta potestat suprema es pot exercir
col·legialment per tot el Cos dels Bisbes amb i sota el
seu Cap. Aquesta dualitat fa
referència a l'exercici de la potestat suprema, no
pas al subjecte com a tal. Per a Rahner és una
exigència metafísica, puix afirma que
«una societat només pot tenir una
direcció suprema; una doble potestat de
jurisdicció (encara que aquests dos subjectes es
distingeixin només inadequadament) sembla ja a priori
un contrasentit metafísic». Tanmateix Congar es
mostra favorable a aquesta segona resposta, i addueix raons
partint de l'eclesiologia dels Pares, sobretot de sant
Cebrià i especialment de l'eclesiologia oriental. Com
podem veure, amb aquesta resposta a la qüestió
plantejada, es vol portar fins a les últimes
conseqüències la doctrina de la
col·legialitat, respectant també el Primat del
Romà Pontífex. 3ª Existeixen dos
subjectes inadequadament distints de la potestat suprema de
l'Església: el Romà Pontífex i el
Col·legi episcopal. El text conciliar, a
més de parlar del Papa com a subjecte de potestat
plena, suprema i universal, continua afirmant que
«és també subjecte» d'aquesta
potestat el Col·legi episcopal. A la llum d'aquestes
paraules conciliars, es respon que hi ha dos subjectes i no
només un, si bé inadequadament distints.
Així ho han propugnat, per exemple, Mörsdorf i
Bertrans. És evident que els
qui propugnen aquesta tesi han de conciliar dues coses que
podrien semblar contradictòries. La primera, el
principi de la unitat de poder suprem, ja que si
n'existissin diversos, un d'ells limitaria els altres i
deixarien de ser suprems. I la segona, és que el text
conciliar sembla parlar de dos subjectes de la potestat
suprema. Per a harmonitzar-ho degudament, la tesi parla de
dualitat de subjectes, però estableix una
distinció inadequada entre ambdós ja que el
Papa està present en cadascun d'aquests subjectes de
la potestat suprema. L'única autoritat suprema
serà exercida per un o per un altre òrgan,
és a dir, personalment pel Pontífex
Romà o col·legialment pel Pontífex
Romà i els altres Bisbes. Aquests dos subjectes no
es comuniquen la potestat mútuament, com afirmen les
opinions anteriors, puix essent la suprema potestat en
ambdós subjectes, és incomunicable. A
més, en el cas del Col·legi episcopal,
perquè el Pontífex Romà forma part del
Col·legi. Podríem dir que aquesta tercera
resposta apareix com la millor respectant tots els elements
que entren en joc, especialment aquells que es refereixen al
Primat i té en compte la Nota Explicativa
Prèvia: «El Romà Pontífex,
atès el bé de l'Església, actua segons
pròpia discreció, a l'hora d'organitzar, de
fomentar i d'aprovar l'exercici
col·legial». Cadascuna de les tres
respostes a la qüestió del subjecte o subjectes
de la potestat suprema de l'Església pretén
subratllar algun aspecte de la constitució i del
govern de l'Església. És ben clar que la
primera resposta tracta de defensar i garantir al
màxim la institució i els drets del Primat. La
segona resposta vol potenciar la col·legialitat
episcopal. Finalment, l'última resposta pretén
trobar un equilibri entre l'afirmació dels dos
subjectes i la necessària reducció a la unitat
en l'exercici de la potestat. En relació al
Col·legi episcopal podem explicitar uns aspectes
fonamentals. Són els següents: En primer lloc, el
Col·legi episcopal no es posa enfront del Papa,
sinó amb ell com a cap i sota la seva
dependència, ja que «el Col·legi o cos de
Bisbes no té autoritat, si alhora no és
entès amb el Pontífex Romà, successor
de Pere, com a cap seu». La distinció, per tant,
s'estableix entre el Papa separadament i el Papa amb la
resta dels bisbes. En segon lloc, el
Col·legi episcopal actua quan el Papa el crida a
actuar, o si almenys accepta o aprova una activitat dels
altres bisbes. Això no significa que el Papa
creï la potestat del Col·legi episcopal,
sinó que és ell qui determina el seu
exercici. En tercer lloc, en la
determinació del Col·legi perquè
exerceixi la seva potestat, el Papa gaudeix de llibertat per
exercir la potestat suprema sobre l'Església. El Papa
tindrà sempre present l'existència per dret
diví del Col·legi episcopal i el bé de
l'Església, en la determinació o no de
l'exercici col·legial de la potestat, com recorda la
Nota Explicativa Prèvia. Finalment, la potestat que
els bisbes exerceixen col·legialment és sempre
la sacra potestas rebuda en la consagració episcopal,
la mateixa que cada bisbe exerceix en la seva
Església particular, encara que és diversa
l'extensió i la manera d'exercir-la. Ens podríem
preguntar si el Codi de Dret Canònic, promulgat pel
Papa Joan Pau II manifesta preferència per una de les
tres respostes presentades. Manzanares afirma que el nou
Codi posa l'accent sobre la prioritat de l'acció
individual respecte de la col·legial en la
distinció inadequada dels subjectes més que no
pas en la seva recíproca
implicació. Però alhora hem de
dir que en el Codi de Dret Canònic hi trobem molts
indicis que matisen aquesta anterior afirmació.
Així, per exemple, quan s'estableix que «el
Pontífex Romà, en l'exercici de la seva
funció de Pastor suprem de l'Església, sempre
està unit per la comunió amb els altres
bisbes»; quan es determina que la condició per
ésser Papa és haver rebut la
consagració episcopal i ésser, per tant,
membre del Col·legi; quan es fa palès, entre els
títols del "Bisbe de l'Església de Roma" el de
"Cap del Col·legi dels Bisbes". Alguns autors
subratllen la fórmula de la promulgació dels
documents del Concili Vaticà II. Així, deixant
el clàssic "sacro approbante Concilio", s'utilitza el
"Nos […] una cum venerabilibus Patribus", com
molt bé reflecteix el que estableix el cànon
341: «Dels decrets del Concili Ecumènic
només tenen força d'obligar aquells que,
juntament amb els Pares del Concili, han estat aprovats pel
Pontífex Romà…» Hem de reconèixer
que la incertesa del mateix Concili Vaticà II en
formular la relació primat - col·legialitat feia
molt difícil l'objectiu de la codificació que
pretenia traduir en norma canònica l'eclesiologia
conciliar. III.
La col·legialitat episcopal en el pensament de Joan
Pau II L'Arquebisbe de
Cracòvia, Karol Wojtyla, fou membre del Concili
Vaticà II, i posteriorment, elegit Papa el 16
d'octubre de 1978, ha hagut de continuar l'aplicació
d'aquell concili ecumènic. Per al nostre tema,
és important examinar quin és el pensament de
Joan Pau II sobre la col·legialitat episcopal.
Considerarem els documents pontificis i les altres
intervencions del successor de Pere durant aquests vint anys
del seu pontificat. 1. El concepte de
col·legialitat episcopal. El Papa exposa la doctrina
conciliar sobre la col·legialitat episcopal. Ho va fer
amb la promulgació del Codi de Dret Canònic,
el 25 de gener de 1983, puix es regula el Primat i el
Col·legi episcopal. Això apareix també
ben palesament en les consideracions que fa en la recent
Lletra Apostòlica Apostolos suos, de 21 de maig de
1998. Aquest document és fruit del compromís
pres pel Sínode episcopal extraordinari de 1985,
d'examinar la naturalesa teològica i jurídica
de les Conferències Episcopals. En el segon
capítol del Motu Proprio, el Papa parla de la
"unió col·legial dels bisbes". Es reprodueixen
textos del tercer capítol de la Lumen gentium sobre
el Col·legi apostòlic i el Col·legi
episcopal i s'expliciten aspectes d'aquesta
institució eclesial cabdal. El Papa afirma que
«el cos dels bisbes només pot exercir
col·legialment el poder suprem que posseeix sobre tota
l'Església, sigui de manera solemne quan els bisbes
es reuneixen en Concili ecumènic, sigui quan estan
escampats pel món, si el Pontífex Romà
els crida a un acte col·legial o almenys aprova o
accepta lliurement una acció comuna». Aquesta
és la col·legialitat estricta o
pròpiament dita, «la qual pertany només
al col·legi episcopal tot sencer, el qual com a
subjecte teològic, és
indivisible». Per això el Papa
diu que a nivell de les diferents Esglésies
particulars i de llurs reagrupaments, no es dóna una
acció col·legial similar de part dels bisbes
interessats: «Aquests bisbes […] no
exerceixen pas conjuntament el seu càrrec pastoral
per actes col·legials similars als del Col·legi
episcopal». Tanmateix, Joan Pau II
parla d'aquestes actuacions episcopals conjuntes com de
col·legialitat en sentit ampli, no pas estricte.
Concretament recorda que «la pertinença de cada
bisbe al Col·legi episcopal s'expressa, en
relació a tota l'Església, no només per
actes col·legials abans esmentats, sinó
també per la sol·licitud envers
l'Església universal que, sense ser exercida per
actes de jurisdicció, contribueix sens dubte
moltíssim al bé de
l'Església». Per això el Papa es
refereix a l'esperit col·legial (affectus collegialis)
que consisteix en l'exercici conjunt per part dels bisbes
d'un territori en bé dels fidels a ells encomanats;
és l'ànima de la col·laboració
entre els bisbes en el pla regional, nacional o
internacional. Però, continua afirmant Joan Pau II,
això no revesteix mai la naturalesa col·legial
pròpia dels actes de l'orde dels bisbes en tant que
subjecte de l'autoritat suprema de
l'Església. 2. La valoració de
la col·legialitat en sentit estricte i en sentit
ampli En el primer missatge de
Joan Pau II, a la Capella Sixtina al terme de la
concelebració amb què acabà el
conclave, el 7 d'octubre de 1978, el Papa parlà de
les llavors fecundes del Concili i de la necessitat de
revalorar la Lumen gentium. I més en concret afirma
el següent: «La cohesió eclesial, o la
col·legialitat que cum Petro et sub Petro uneix entre
ells els pastors sagrats, són elements sobre els
quals mai no reflexionarem prou per comprovar sobre la base
de les necessitats […] quines hauran de ser les
formes de presència i les línies
d'acció de l'Església mateixa». I
afegeix: «Recomanem, en particular, d'aprofundir
[…] sobre què comporta el vincle
col·legial que íntimament associa els bisbes amb
el successor de Pere i entre ells en les altes funcions
d'il·luminar amb la llum de l'Evangeli, de santificar
amb els instruments de gràcia i de guiar amb l'art
pastoral tot el Poble de Déu». I el Papa ja
explicita noves formes d'actuació col·legial,
amb aquestes paraules: «Col·legialitat voldria dir
també, certament, desenvolupament adequat
d'organismes en part nous, en part posats al dia, que puguin
garantir la millor unió dels esperits, de les
intencions, de les iniciatives en el treball
d'edificació del Cos de Crist, que és
l'Església. A propòsit d'això, esmentem
primer de tot el Sínode dels bisbes». En l'audiència al
Consell de la Secretaria General del Sínode, de 16 de
desembre del primer any del seu pontificat, reprodueix les
següents paraules del primer discurs de Joan Pau I:
«Saludem tots els bisbes de l'Església de
Déu, que representen la pròpia
Església, i tots conjuntament amb el Papa representen
tota l'Església en el vincle de la pau, de l'amor i
de la unitat, i la col·legialitat dels quals volem
fortament valorar». I Joan Pau II afegeix: «La
vida mateixa de l'Església d'avui reclama cada vegada
més aquesta col·legialitat». Referint-se a
l'esdeveniment de Puebla, en l'audiència general de 7
de febrer de 1979, el Papa expressa la seva joia «en
tant que l'ensenyament sobre la col·legialitat de
l'episcopat, recordada pel Concili Vaticà II,
s'encarna, d'una manera tan esplèndida en la vida i
fructifica els nostres dies». I en la seva catequesi
continua afirmant: «La constitució
dogmàtica Lumen gentium, parlant de la
col·legialitat dels bisbes, utilitza precisament
l'expressió "cos episcopal" […] El
Corpus episcopale es refereix a l'estructura exterior
més important de l'Església: la seva unitat
jeràrquica. De tota manera, aquesta estructura
exterior està al servei del misteri interior de
l'Església: del Cos místic del
Crist». En
l'Al·locució al Consistori secret amb motiu del
nomenament de cardenals, l'1 de juliol de 1979, Joan Pau II
manifesta que «un dels principals instruments per a dur
a terme la renovació conciliar i la unitat
pròpia de l'Església, tant a nivell universal
com local, és a dir, del Poble de Déu,
és sense cap mena de dubte la col·legialitat
dels bisbes». 3. Diverses expressions de
col·legialitat Joan Pau II, en el seu
Discurs als Cardenals i a la Cúria romana, de 20 de
desembre de 1990, es refereix al Sínode episcopal i
afirma que aquest és «una expressió
eficaç de l'acte col·legial», i
després de recordar que la col·legialitat
episcopal, en sentit propi o estricte, pertany només
al Col·legi episcopal tot sencer, manifesta que
«el Sínode s'afirma com un mitjà
d'expressió i d'acció de l'exercici pastoral
de la sollicitudo omnium ecclesiarum que és propi de
cada bisbe i de l'affectus collegialis entre els
bisbes». Atribueix al Sínode les potestats
sinodals típiques que responen als noms de
"collegialis affectus", "collegialis effectus", "pastoralis
coniunctio", "capacitas pastoralis". Afirma que «el
Sínode fa ressaltar el vincle íntim entre la
col·legialitat i el primat: el càrrec del
successor de Pere és també servei de la
col·legialitat dels bisbes i, a l'inrevés, la
col·legialitat afectiva i efectiva dels bisbes
és una ajuda important lliurada al servei de
Pere». En la seva
al·locució, de l'1 de juliol de 1979, el Papa
parla de les tasques que el Col·legi dels bisbes es
proposa dur a terme sota el guiatge del successor de sant
Pere i afirma que «el Sínode dels bisbes s'ha
convertit en un instrument peculiar d'aquesta
cooperació col·legial, en tant que pertany a
l'Església universal». És molt important
l'al·locució d'obertura de la reunió
plenària del Col·legi de cardenals, de 23 de
novembre de 1982. En aquest discurs, Joan Pau II
-després de recordar que la col·legialitat
aconsegueix la seva particular plenitud en el Concili
Ecumènic- afirma que «malgrat això,
perquè la col·legialitat episcopal pugui fer-se
evident en la vida de l'Església […], el
mateix Concili ha propiciat la institució del
Sínode dels bisbes». I en el discurs de
clausura, el dia 26, el Papa manifesta que aquesta
institució eclesial confirma molt bé aquella
veritat explicitada per la Lumen gentium en referir-se al
Col·legi episcopal: «Aquest Col·legi, en
quant és format per molts, manifesta la varietat i la
universalitat del Poble de Déu, però en quant
és reunit sota un sol cap, expressa la unitat del
ramat de Crist (N. 22)». I són molt
explícites les paraules de Joan Pau II dirigides al
Consell del Secretariat General del Sínode, el 17 de
juny de 1988: «Dono gràcies a Déu pel
desenvolupament creixent de la realitat col·legial i de
la institució sinodal volguda pel Concili
Vaticà II i instituïda pel meu predecessor Pau
VI, a fi de "facilitar la col·laboració entre el
Sobirà Pontífex i els bisbes del món
sencer" (Apostolica sollicitudo, II)». El Papa es refereix a les
reunions plenàries del Col·legi de cardenals. En
primer lloc, remarca la necessitat i l'oportunitat de la
convocatòria d'aquestes reunions, dient que «les
raons d'aquesta convocatòria s'aclareixen d'una
manera molt significativa a la llum del Concili
Vaticà II que ha posat tant en relleu la
col·legialitat de l'episcopat tot sencer en
relació a la sol·licitud pastoral per
l'Església». I el Papa continua afirmant que
«d'entre els signes de la col·legialitat, no es
pot pas oblidar el venerable i antic Sacre
Col·legi». Hi ha certament un lligam que uneix el
Col·legi de cardenals a l'Església romana i al
servei universal del Bisbe de Roma en l'Església
catòlica. Per això, Joan Pau II afirma que
«la presència d'aquest Col·legi en els
problemes vinculats d'una manera particularment estreta a
aquest servei, es fonamenta no només en
consideració a la funció històrica
d'aquest Col·legi de cardenals, sinó
també en el fet concret del desenvolupament general
de la col·legialitat després del Vaticà
II». Una altra expressió
de la col·legialitat exposada per Joan Pau II,
són les Conferències Episcopals. La qualifica
d'institucions col·legials, mentre que a la
Conferència de Puebla la denomina com una forma
d'activitat col·legial de l'episcopat
llatinoamericà, tot afirmant que «tant les
institucions col·legials particulars com les formes
d'activitat col·legial corresponen, d'una manera
particular, a les exigències del nostre temps».
En el recent document Apostolos suos, afirma que «les
Conferències Episcopals són una
aplicació concreta de l'esperit
col·legial». I en relació al Simposi de les
Conferències Episcopals Europees, el Papa afirma que
és «una expressió significativa, a nivell
de tota Europa, d'aquesta col·legialitat episcopal que
ha estat un dels desenvolupaments centrals i de les
més importants conseqüències de
l'eclesiologia del Vaticà II». El Papa es refereix
també a la visita ad limina que els bisbes diocesans
han de realitzar cada cinc anys, com d'una «forma
particular i sui generis de la
col·legialitat». Amb aquestes visites es
realitza allò que és essencial a l'affectus
collegialis: l'íntima comunió sacramental i
jeràrquica d'una porció significativa del
Col·legi episcopal cum Petro, per tal d'expressar i de
concretar sub Petro la «sol·licitud per totes les
Esglésies i el carisma apostòlic i missioner
d'aquells qui han estat col·locats per l'Esperit Sant
per governar l'Església de
Déu». Pel que es refereix a
l'exercici de la col·legialitat episcopal en el sentit
estricte, abans esmentat, hem de dir que durant els vint
anys que porta de pontificat el Papa Joan Pau II no hi ha
hagut ni la celebració d'un Concili ecumènic,
ni l'actuació col·legial pròpiament dita
de tots els bisbes esparsos per tot el món amb el seu
Cap, el Successor de Pere. Aquesta és una
constatació que és molt freqüent en els
pontificats romans, puix el nombre de concilis
ecumènics és molt reduït i l'altra forma
d'actuació de la col·legialitat
pròpiament dita és dóna per motius molt
solemnes. Tanmateix la
col·legialitat episcopal no es redueix a aquelles
actuacions. Hi ha moltes altres maneres d'exercir-la de
manera diversa. Ja hem indicat institucions i actuacions que
obeeixen i expressen la col·legialitat amb major o
menor intensitat. L'actual pontificat de Joan Pau II
és ric en aquest sentit, puix ha volgut ajudar-se en
la seva missió primacial de la
col·laboració dels bisbes d'arreu del món
mitjançant institucions i actuacions que tenen un
fort fonament o expressen intensament la dimensió
col·legial. Desitjo fer-ne una enumeració no
exhaustiva. 1. La promulgació
del Codi de Dret Canònic. Joan Pau II va promulgar,
el 25 de gener de 1983, el Codi de Dret Canònic.
És un acte molt important en la seva missió
primacial i precisament en aquesta actuació de govern
pastoral de tota l'Església, apareix clarament la
dimensió col·legial. En la preparació
del nou Codi de Dret Canònic, Pau VI va voler el
parer consultiu de cada bisbe i de les Conferències
Episcopals com una "contribució
preciosíssima". Aquest treball col·legial el va
continuar Joan Pau II, el qual ha pogut afirmar en la
Sacræ disciplinæ leges que «aquests
treballs han estat realitzats amb un remarcable esperit
col·legial; i això, no sols pel que es refereix
a la composició externa de l'obra, sinó pel
que també afecta ben de ple la substància
mateix de les lleis establertes». Aquesta nota de
col·legialitat que caracteritza eminentment el
procés d'origen d'aquest Codi, concorda plenament amb
el magisteri i el caràcter del Concili Vaticà
II. En el mateix document
pontifici, Joan Pau II desitja remarcar juntament amb el
caràcter primacial de la nova codificació, la
dimensió col·legial amb aquests termes:
«Però també som conscients que aquest
Codi, pel que fa al contingut, implica la "sol·licitud
col·legial" sobre l'Església que tenen tots els
nostres Germans en l'Episcopat; més encara, a
semblança del Concili, aquest Codi ha de
considerar-se com un fruit de la "cooperació
col·legial", que ha nascut de l'esforç de molts
homes experts i de moltes institucions aplegats conjuntament
arreu de l'Església.» I si bé la
promulgació del Codi és un acte primacial del
Papa, la fórmula que empra en la seva
Constitució apostòlica és ben sensible
a l'aspecte col·legial: «Per tant, confiats en
l'auxili de la divina gràcia, sostinguts per
l'autoritat dels Benaurats Apòstols Pere i Pau, amb
ple coneixement i atenent els desigs dels Bisbes de tot el
món, que amb nosaltres han col·laborat amb
afecte col·legial, per la suprema autoritat que tenim,
amb aquesta Nostra Constitució que ha de valer d'ara
en endavant, promulguem el present
Codi…» 2. Les celebracions de
Sínodes dels Bisbes. Aquesta institució
creada per Pau VI, l'any 1965, ha estat incorporada al Codi
de Dret Canònic pel Papa Joan Pau II. Les finalitats del
Sínode dels Bisbes són aquestes:
«Fomentar l'estreta unió entre el
Pontífex Romà i els Bisbes i per ajudar-lo amb
els seus consells per a la integritat i el creixement de la
fe i dels costums i la conservació i l'enfortiment de
la disciplina eclesiàstica, i també per
estudiar qüestions referents a l'acció de
l'Església en el món». És una
institució en la qual es plasma la
col·legialitat afectiva i efectiva, és a dir, la
relació ontològica, el vincle de
comunió, de solidaritat i de corresponsabilitat que
es dóna, per raó del sagrament, entre el Papa
i els Bisbes. Aquests Sínodes es poden reunir en
assemblea general, ordinària o extraordinària,
i en assemblea especial. Joan Pau II ha potenciat
l'activitat sinodal de l'Església pel que respecta a
aquesta institució. Abans de la seva elecció,
va participar com a Arquebisbe de Cracòvia en tots
els Sínodes des de la seva constitució.
Després de la seva elecció ha convocat i
presidit 5 Sínodes Episcopals ordinaris (1980, 1983,
1987, 1990, 1995) i un d'extraordinari celebrat l'any 1985,
vint anys després del Concili Vaticà II. El
Papa ha assistit a les sessions de les assemblees sinodals i
a la llum del document final de cadascun dels
Sínodes, ha publicat una Exhortació
Apostòlica sobre el tema propi del respectiu
Sínode. Pel que es refereix al Sínode
extraordinari, Joan Pau II es va fer seu el document final
que avaluava la recepció del Concili Vaticà II
i posteriorment s'ha anat realitzant el que es demanava en
aquell document. Això posa en evidència la
importància que dóna el Papa a aquesta
institució representativa de l'episcopat de tot el
món com a expressió de la
col·legialitat. Tanmateix aquesta
conclusió és encara més palesa si
considerem que Joan Pau II és el primer Papa que ha
convocat i presidit Sínodes Episcopals Especials. Va
iniciar aquesta experiència, que era inèdita,
l'any 1980, amb els Bisbes dels Països Baixos i
seguiren 1991 per a Europa, 1994 per a Àfrica, 1995
per al Líban, 1997 per a Amèrica i 1998 per a
Àsia. Ha estat una primera experiència en
l'Església i posa en a la llum el valor que el Papa
dóna a aquesta institució i a l'ajut que li
ofereixen els bisbes esparsos pel món i en diverses
regions o continents. Ha presidit 12 Sínodes de
Bisbes i en la seva agenda hi ha previstos tres
Sínodes més: Oceania (1998), Europa (1999) i
el Sínode ordinari (1999). 3. Reunions del
Col·legi Cardenalici. Joan Pau II ha convocat el
Col·legi de cardenals en ple, en consistori, en
diverses ocasions per a tractar qüestions importants
per al bé de l'Església, demanant el parer
dels membres de l'esmentat Col·legi per tal que
l'ajudin en el govern universal del Poble de Déu.
Aquesta ha estat una nota característica del Papa, a
diferència d'altres antecessors seus, i mostra el
valor que dóna a aquesta antiga institució
eclesial i que ell ha relacionat en les seves intervencions
abans esmentades amb la dimensió de la
col·legialitat en un sentit ampli. 4. Visita ad limina dels
bisbes diocesans. Cada cinc anys tot bisbe
diocesà ha d'acudir a Roma a venerar els sepulcres
dels Sants Apòstols Pere i Pau i a presentar-se al
Pontífex Romà. Aquestes visites subratllen el
significat pastoral i de recíproca comunió
entre els bisbes i el successor de Pere. Constitueixen una
de les més característiques manifestacions de
la sol·licitud per a totes les Esglésies del
Pontífex Romà, puix el seu ministeri, com
afirma Joan Pau II, «no ha de veure's només com
un servei global que aconsegueix cada Església
particular des de "fora", sinó com pertanyent a
l'essència de cada Església particular des de
"dintre"». En aquestes visites «s'efectua un
admirable intercanvi de dons entre allò que en
l'Església és particular, o sigui local, i
allò que és universal, segons el principi de
la catolicitat». Com afirma el Pastor Bonus, amb
aquesta visita «s'enforteixen els vincles de la
comunió jeràrquica i de la catolicitat de
l'Església, manifestant-se també obertament la
unitat del Col·legi dels Bisbes». En el pontificat de Joan
Pau II s'ha reestructurat la realització d'aquesta
Visita ad limina, amb la Constitució
Apostòlica Pastor Bonus i amb la publicació
d'un Directori i d'un Decret de la Congregació per
als Bisbes. Es pretén una major relació del
Papa amb cada bisbe diocesà i amb el grup de bisbes
d'una província, regió o estat. Per
l'experiència que tinc de les dues visites ad limina
que he celebrat, em plau afirmar que aquestes finalitats
s'aconsegueixen, compartint els bisbes amb el Sant Pare la
celebració de l'Eucaristia, l'audiència en
grup i l'àpat, a més de l'audiència
privada. 5. Els viatges
apostòlics de Joan Pau II En la línia que
exposa el Papa el seu pensament sobre la dimensió
col·legial de l'Església, cal fer ressaltar la
munió de viatges que ha realitzat durant aquests vint
anys. Fins avui, només considerant els viatges que ha
realitzat fora d'Itàlia, se'n comptabilitzen 84. En
gairebé totes aquestes visites als països de tot
el món, el Papa ha mantingut contactes amb la
respectiva Conferència Episcopal del lloc, la qual
cosa dóna a aquests viatges una forta i rica
expressió de l'afecte col·legial. Conclusió El Papa Joan Pau II ha
continuat l'aplicació del Concili Vaticà II,
iniciada per Pau VI, i ha potenciat les institucions que
pretenen aconseguir una major vinculació i
relació del successor de Pere amb els bisbes i
d'aquests entre ells. Com hem vist, la
col·legialitat episcopal no es realitza només en
la seva expressió pròpiament dita. És
molt més rica i àmplia. La col·legialitat
episcopal fonamenta més o menys directament una
diversitat de formes institucionals existents en
l'Església, que són també molt
importants i formen part de la vida ordinària del
Poble de Déu. En aquest sentit cal concloure, a la
llum de la ponència exposada, que Joan Pau II en el
govern pastoral i apostòlic de tota l'Església
estesa d'orient a occident -en expressió del bisbe
màrtir de Tarragona, sant Fructuós- ha
acceptat, emprat, potenciat i actualitzat moltes d'aquestes
expressions de la col·legialitat episcopal en sentit
ampli. El Papa Joan Pau II ha
aplicat, en els llargs anys del seu fecund pontificat, el
Concili Vaticà II concretament pel que respecta a la
col·legialitat episcopal. Amb això té ben
present el que diu la Lumen gentium: «Ja
l'antiquíssima disciplina, en virtut de la qual els
Bisbes establerts en tot el món mantenien la
comunió entre ells i el Bisbe de Roma amb
llaços d'unitat, de caritat i de pau, com
també els concilis reunits a fi de decidir en
comú els afers de més importància per
determinació sospesada amb el parer de molts,
signifiquen el caràcter i la dimensió
col·legial de l'orde episcopal». Això s'ha
fet palès en el seu pontificat especialment amb la
celebració dels Sínodes dels Bisbes inaugurant
la modalitat de les Assemblees Especials que abans mai no
s'havien celebrat, malgrat estar previst en la
constitució apostòlica que constituïa
aquesta institució sinodal. Joan Pau II ha anat fent
realitat de moltes maneres aquelles intencions que
manifestà en el seu missatge pronunciat a la Capella
Sixtina al terme de la concelebració amb què
acabà el conclave, el dimarts 17 d'octubre de 1978:
la fidelitat al Concili Vaticà II i el
propòsit explícit d'aplicar-lo completament, i
més en concret, aprofundir sobre què comporta
el vincle col·legial que íntimament associa els
Bisbes amb el successor de Pere i els Bisbes entre
ells. Aquests vint anys de
pontificat del nostre Sant Pare han contribuït a posar
més en relleu en l'Església de les acaballes
del segle XX i a l'albada del tercer mil·lenni de la
Redempció de Jesucrist, la funció del Primat i
de l'Episcopat, del Primat i de la Col·legialitat al
servei de la Communio Ecclesiarum presidida per
l'Església de Roma. Joan Pau II porta en el seu cor
la preocupació per tota l'Església una i
única de Crist, ajudat amb sol·licitud
apostòlica de tots els bisbes i comptant amb la
col·laboració de tots els preveres, diaques,
religiosos, religioses i laics.
1.
La
col·legialitat episcopal en l'eclesiologia del
Concili Vaticà II.
II.
El subjecte de l'autoritat suprema en
l'Església
IV.
La col·legialitat episcopal en el govern pastoral de
Joan Pau II
TEMES D'AVUI
Catequesi i evangelització en Joan Pau II | Les llengües, com a medi i mitjà de la teologia, el dret i la pastoral | Bioètica, biotecnologia i dignitat humana | Carta als artistes | Exhortació Apostòlica Postsinodal Ecclesia in America | Nou ritual d'exorcisme de l'Esglèsia Catòlica | La intervenció de l'OTAN a Kosovo | Decisions mèdiques al voltant de la mort | Brafa: esport, virtuts i valors
Tornar a la Página Principal | Crèdits | Índex d'autors | Llibres | info@temesdavui.org
disseny: carlosvelillagiménez